Entrada destacada

Un cordó sanitari a la incongruència i la indefinició: PSC El PSC planteja obertament portar al Tribunal Constitucional el pressupo...

dilluns, 20 de març de 2017



Un cordó sanitari a la incongruència i la indefinició: PSC

El PSC planteja obertament portar al Tribunal Constitucional el pressupostos de la Generalitat de Catalunya en tràmit al Parlament. Aquesta proposta, pendent d’executar-se, es contradiu amb la bondat expressada en molts ajuntaments a l’hora d’acordar programes de govern amb forces independentistes (PDECAT, ERC,...). 

Aquests programes de govern tenen una relació directa amb desenes de partides del pressupostos en tràmit d’aprovació, i no té explicació possible negar-ne la seva viabilitat amb l’excusa de que incorporen també la partida pel referèndum d’autodeterminació de Catalunya. Aquesta opció és pròpia del PP, Partit Popular, o de Ciutadans, ja que no tenen vincles polítics rellevants en ciutats tan decisives com Sant Cugat del Vallès, Girona, Terrassa,... amb forces sobiranistes.

Escauria, vist així, que tots aquests pactes fossin revisats a fons, per una incompatibilitat programàtica de fons prou greu. L’estratègia del PSC ara mateix s’haurà d’entendre en clau interna, per fornir una forta oposició als ideals democràtics i transversals del seu antic líder Pedro Sánchez, el qual té totes les de guanyar en les properes primàries d’aquesta formació política. 

En canvi, l’aparell burocràtic i de “barons” territorials, bàndol al qual s’ha apuntat el PSC, amb algunes bones excepcions, com Núria Parlon de Santa Coloma de Gramenet, necessita mantenir una política doble i confusa, que ara, per fi, quedaria al descobert, i que no hauria de sortir de franc electoralment. La realitat municipal necessita solucions, les quals normalment, venen dels pressupostos, i aquests si a més són democràtics per garantir totes les opcions per exercir la democràcia, no poden ésser castigats pels qui han de donar explicacions als ciutadans. 

El PSC, d’aquesta manera, no es pot amagar més, i el seu pronunciament, també en clau interna, necessita un revulsiu molt més profund del que ja ha iniciat, malgrat intentar guanyar temps donant la presidència del govern espanyol al Partit Popular. I per sorpresa de tots, ha durat poc. El govern espanyol no pot aguantar en minoria, i es preveuen eleccions pròximament, i els socialistes veuen com les seves bases cada dia apleguen més forces al costat de la democràcia amb confluències que podrà liderar Pedro Sánchez, amb una visió més àmplia del sentit de les lleis i l’ordre. 

Tot plegat un escenari de poca estabilitat, al qual el PSC ha aportat una visió enganyosa, en relació amb la seva dinàmica municipal, de pactes amb partits sobiranistes, ja que no dubta a aportar diputats i suport per que des del Congrés espanyol s’impugnin els pressupostos de la Generalitat. I doncs, si és el que vol però sap que tindrà un elevat cost polític a nivell municipal no espera que ho faci el PP, i així pot continuar mantenint la bona cara? La resposta és la següent: el doble discurs davant la ciutadania i els plens municipals ja no és possible, i una estratègia en clau corporativa espanyolista s’intenta quedar amb aquest teòric espai polític. 

Cal confiar, ara, en la intel·ligència dels electors i de les seves bases, així com en el lideratge de gent com Núria Parlon. Encara tot és possible, i res és impossible. 50 diputats del congrés de diputats poden interposar recurs, a més del propi govern espanyol o el defensor del poble, però si hi ha suficients diputats entre el PP i Ciutadans per fer-ho perquè ho vol fer el PSC? Dels 85 diputats del PSOE al Congrés, 7 corresponen a Catalunya, i per tant, la seva influència és certament escassa, cosa que permetria remetre el tema a una qüestió de nivell estatal. I no és així tampoc. 

El PSC vol aplegar voluntats entre els diputats d’altres territoris per anar contra els interessos democràtics de Catalunya, tot aconseguint, amb la seva aportació que la impugnació del pressupostos suposi una simple avantatge polític en clau espanyola, ja que en clau catalana no s’entendrà i ni tant sols produirà la suspensió dels pressupostos (només es suspenen pel Tribunal Constitucional les lleis impugnades pel govern espanyol).

Llorenç Prats , @AraDesdara
Advocat

dijous, 16 de març de 2017



Els reptes del legislador català: de llei a llei, però com aguantar (fins al 24 de setembre?)

Si una cosa tindrà clara el legislador català és que no voldrà renunciar a cap garantia democràtica que faci incontestable, internacionalment i políticament, la celebració del referèndum d’autodeterminació a Catalunya. Si no és així no seria útil en cas de que el resultat sigui favorable a la constitució d’un nou país independent dins d’Europa.
Per tant, no és possible celebrar un referèndum per sorpresa ni d’amagat. Caldrà fer-lo amb publicitat i audiència. De primer, oferint a totes les opcions polítiques la possibilitat de confeccionar-ne les bases, encara que sigui de forma provisional; i en segon lloc, oferint una participació transversal a tota la població, sigui quina sigui.
Ambdós requisits són irrenunciables, i en cas contrari, podria constituir un supòsit de segrest de la voluntat popular, ja que aquesta ha de poder apropar-se a la celebració del referèndum després d’haver-se informat i d’haver conegut diferents punts de vista. La convocatòria de referèndum,  per tant, no sols és formalment necessària, si no que és inevitable. Cal fixar la data amb prou antelació, tot publicant-ho en un diari oficial.I també establir les fórmules més apropiades per a garantir una votació universal, lliure, igual, directa i secreta, a més d’un sistema objectiu i transparent per fer-ho possible.
Tot plegat, seria fàcil i necessari, dins l’obligació dels estats que han ratificat els acords internacionals sobre drets humans i drets polítics (Acta final de Helsinki, entre d’altres), si aquesta dinàmica política estigués pactada i parlada entre les diferents institucions afectades, incloses les pròpies de la Unió Europea.
Llevat que es digui el contrari, ara per ara, no serà així, i per tant, la solució haurà d’ésser molt aproximada o només una semblança del que hauria d’ésser. Per tant, de partida, ja patirà dures crítiques doctrinàries, entre les files dels experts en dret polític i dret electoral, principalment.
Per salvar els vicis d’inconstitucionalitat que la nova llei catalana de transitorietat, s’afirmarà la legitimitat d’una majoria parlamentària que ha obtingut l’aval de la seva població, en un procés obert i transparent, fruit de les eleccions del 27 de setembre de 2017. També es podrà fer esment, de la necessària aplicació dels tractats internacionals dels qual també és titular una part de l’Estat, malgrat aquest per definició s’entengui indivisible. Però, el més rellevant, al meu entendre, serà posar en qüestió la competència del Tribunal Constitucional per entrar a valorar delimitacions de drets i llibertats fonamentals pròpies del pobles i les nacions, en base a les pròpies declaracions fetes pel president sortint d’aquesta instància jurisdiccional, al proclamar que “el tribunal no pot solucionar el problema català”.
Efectivament, el bloqueig en cadena que només pot desencadenar el Tribunal Constitucional, serà reemplaçat, d’acord amb la legalitat vigent sortint del Parlament de Catalunya, per noves i més imaginatives propostes, en un seguit d’esdeveniments que desembocaran, inexorablement, en el dia de la convocatòria, pel qual tota la població catalana, i d’on sigui, haurà sentit el deure de fer-la seva.
I per tot això, just abans de començar, el propi Tribunal Constitucional ja admet la seva més flagrant incompetència per continuar. Si ho fan només serà per fer seguidisme d’un govern espanyol amb el qual comparteix, en molts sentits, una determinada ideologia, però  al marge de les lleis i els tractats; i també de la divisió de poders i dels principis més generals del dret.
Llorenç Prats, @AraDesdara, http://valoracionsperara.blogspot.com.es/
Advocat i periodista
16/03/2017


dimarts, 7 de març de 2017



Entre els valors de la UE hi ha la democràcia: el referèndum

En paraules del magistrat del Tribunal Europeu de Drets Humans, Josep Casadevall (1946), l’existència dels partits polítics és essencial en el manteniment del pluralisme i el bon funcionament d’una democràcia. Per això, tot allò que directa o indirectament afecti aquest funcionament normal de la societat lliure és un atac a les bases jurídiques de l’estat de dret. No hi ha democràcia sense pluralisme, ni diversitat ideològica, sigui del to que sigui. 

Per això, la protecció d’aquestes opinions discrepants amb el sentir general del poder establert, normalment en mans de l’Estat, i la llibertat per expressar-les, constitueix una de les raons d’ésser de l’existència dels partits polítics, com elements per aplegar forces ciutadanes, on superant la feblesa de la individualitat, en aquesta relació desigual, sigui possible plantejar alternatives o visions, fins i tot, del tot contràries, a les doctrines o bases establertes de forma ordinària. 

D’aquí ve que la proposta d’autodeterminació convalidada en el procés electoral del 27 de setembre de 2015, a Catalunya, sigui del tot vàlid, i senzillament conforme a dret. I doncs, com sovint s’ha repetit, si això és així, com a dret fonamental, ha de deixar de ser-ho el seu desenvolupament, desplegament i concreció, si democràticament ha obtingut el suport necessari? 

La resposta, efectivament, prové igualment d’instàncies judicials imparcials com l’esmentada, en base al següent raonament jurídic:  si no existeix cap referència o crida a la violència, a un aixecament d’insurrecció o qualsevol altra forma de rebuig dels principis democràtics, i el procés d’alliberament o recuperació nacional s’empara en l’aplicació de les normes i els tractats internacionals, com l’Acta final de Helsinki (Capítol VIII), el Conveni Europeu dels Drets Humans i la Declaració Universal dels Drets Humans, no es pot posar cap impediment que no sigui prestar tota la col·laboració necessària, per dirimir, de la manera més racional i compensada possible una solució al conflicte de sobiranies o legitimitats plantejat, de forma oberta i transparent. 

Per això, la convocatòria del referèndum d’autodeterminació, pel Parlament de Catalunya o pel mateix Govern de la Generalitat, d’acord amb el cos legal que s’hagi adoptat legalment, i en aplicació severa de l’ordenament internacional, es totalment coherent amb els postulats bàsics que la jurisprudència dels tribunals de drets humans atribueixen a la democràcia.  No obstant això, en aquesta cadena de posicions jurídiques, amb efectes sobre la població, no es podran prendre ni adoptar decisions de qualsevol manera, malgrat la urgència que alguns plantegen des dels postulats independentistes. 

Ben al contrari, tot el que es faci i, potser també el que es digui, ha de respondre a una “necessitat social imperiosa”, en base a la qual els poders públics han de respondre aplicant una equitat i distància mil·limetrades. Si no és així es desvirtuaria el sentit de la convocatòria i el poder del dret internacional públic. 

L’autonomia política ofereix, en els seus límits, algunes consideracions útils per l’aplicació del dret d’autodeterminació, sempre que el seu exercici esdevingui “proporcionat al fi legítim perseguit”, tot foragitant, al preu que sigui, qualsevol raó convincent o imperativa que justifiqués restriccions a la llibertat, en general o específica.

 I això no és gens fàcil, i d’aquí la importància de “l’esperit d’Arenys de Munt” (2009): actuar molt poc i amb molt poc per exercir el dret a vot, a una pregunta senzilla i clara sobre la independència de Catalunya.

Llorenç Prats, @AraDesdara, http://valoracionsperara.blogspot.com.es/
Advocat i periodista
07/03/2017


dilluns, 13 de febrer de 2017



El judici al 9N2014: una història per oblidar

El cos de voluntaris catalans que es va oferir a participar en la jornada del 9N2014 viu astorat. El seu treball, certament minúscul, va ésser una aportació clau però poc útil en el procés de recuperació institucional de Catalunya, des del moment en que qui va convocar la jornada, el president Artur Mas (1956), va proclamar que no tindria cap valor ni conseqüència el seu resultat.
Ara, que es judica el que van suposar els dies anteriors, ja no queda clar ni tant sols el sentit d’aquella efemèride. En tot cas, l’embolic, que es segurament el que hom sincerament buscava o necessitava, serà gran. Tant si hi ha condemna com si no. I l’objectiu irrenunciable del referèndum d’autodeterminació restarà encara més condicionat, en el calendari dels propers mesos.
Com si es tractés de buscar, a sota les pedres, excuses per escometre un referèndum vinculant,  tot fent una convocatòria, si cal des del propi Parlament de Catalunya, i celebrar una jornada de consulta ciutadana amb efectes jurídics, de manera senzilla però amb les mínimes garanties democràtiques. Només cal dir-ho, i fer-ho, sabent que la legalitat internacional i el sentit comú, emparen aquesta necessitat nacional o col·lectiva dels catalans.
Tant o més ridícul que el judici del 9N sigui per una consulta no referendatària que no es va fer com que es jutgi una desobediència sobre la qual es parla molt i no s’ha aprofitat per explicar prou bé. Tot plegat sembla un joc de despropòsits, i no ajuda per aclarir conceptes, ignorant la necessitat d’establir conceptes forts: l’estat espanyol és una democràcia que no pot impedir de cap manera el dret d’autodeterminació dels seus pobles, ja que hi ha lleis internacionals, ratificades pel regne d’Espanya, que així ho expliquen.
A la pràctica, cal escometre fets ja que hom sap prou bé que l’aplicació ordinària de les lleis sovint és teòrica i calen casos per a poder-les concretar. Per això, són imprescindibles els fets i les posicions decidides. No ajuda en res, voler fer una cosa semblant a un referèndum (com la consulta inicial pel 9N) i tot seguit desdir-se doncs podria constituir un precedent massa greu.
El procés de recuperació nacional necessita determinació per ésser creïble. Tenir majoria parlamentària pot acabar essent un accident i no una expressió clara de la voluntat popular. O es que hem fet de la democràcia una eslògan sense conseqüències? Precisament els catalans que tant la blasmen per conformar les seves aspiracions de llibertat. Tal com van les coses al món, la gent ja no és així, i la ciutadania ho comença a assumir. Si voten Brexit saben que s’hauran d’apretar el cinturó i ho assumeixen. Si voten Trump saben que tot serà més car i les tensions internes creixeran, i ho assumeixen. Si votem independència, hem de dir-ho i assumir-ho, i si així es va decidir el 27S2015 tirar endavant. I doncs perquè tantes giragonses?
El judici del 9N podia servir per reforçar la decisió adoptada col·lectivament en el plebiscit per la independència política de Catalunya ja celebrat, i no hi aportarà res excepte confusió i més embolics. La democràcia catalana es mereix més humilitat per assumir pretensions més simples: referèndum i referèndum, és suficient. I ja és molt. La independència unilateral, les lleis de desconnexió, les estructures d’estat,... no són més que noves i constants suggerències de complicació, per qui sap si fer impossible aquest somni col·lectiu de recuperació nacional, històrica i social. Si cal, i potser amb encert, lluny de l’Europa dels mercaders i del mercats globalitzats, sense ànima ni sentiments, per bàsics que siguin.

Llorenç Prats, @AraDesdara, http://valoracionsperara.blogspot.com.es/
Advocat i periodista
14/02/2017

divendres, 27 de gener de 2017

Trump: actua per intuïció o està ben informat?



Trump: actua per intuïció o està ben informat?

Una persona no és multimillonària per casualitat, ni esdevé el president USA per atzar. Al darrera de la trajectòria del Sr. Trump (1946),a més d’unes profundes conviccions que no l’han fet defallir, hi ha un talent que no té res a veure amb la imatge que els grans mitjants de comunicació volen transmetre d’ell: distret, poc previsible, impulsiu o bé irreflexiu i irresponsable.
Ben al contrari, al meu criteri, darrera del nou president dels EEUU hi ha una visió molt clara sobre dues prioritats que per altra banda ell mai ha amagat. L’impacte de la producció industrial en els nous escenaris d’automatització, en primer lloc, i en segon terme, les evolucions demogràfiques com a fet real indestriable de les nacions. Ambdues, estan relacionades, i al mateix temps són independents.
L’escenari tecnològic, propi de la robotització i la intel·ligència artificial, amb elements accessoris, com el vehicle autònom, provocaran canvis social molts forts i difícils d’assimilar. Els requeriments de la indústria ja no seran la ma d’obra barata, i les deslocalitzacions deixaran de tenir sentit, en general. Tanmteix, el punt de partida és l’actual implantació industrial, sobre la qual s’ha de fer els nous canvis i implementar-hi la revolució tecnològica que està venint. Per això, cal tornar a tenir, a prop, els grans centres de producció.
L’exemple de Shenzhen, al sud de la Xina, ha fet obrir els ulls als poders occidentals, i especialment a USA. Una forta implantació industrial acaba generant centres de disseny i de millora pròxims, els quals a la vegada atrauen coneixement i innovació. Modestament, a casa nostra, SETA i NISSAN, pel que fa a l’automoció, intenten aguantar aquesta embranzida, i fer valer la seva capacitat industrial per generar noves aplicacions i innovacions. Entre elles, el cotxe elèctric, autònom o sense conductor o bé, també, els progressos en matèria de seguretat (sistemes anticol·lissió...).
Sense l’impuls industrial, aquesta activitat no es pot fer, ja que l’efecte estimulador que aquesta economia genera fa possible el desenvolupament de centre de recerca, consorcis d’investigació o sinergies per assumir importants projectes. El Sr. Trump ho ha vist clarament. Els centres de producció ja no cal que siguin a l’estranger i cal que s’implantin i es mantinguin aquí. Ben aviat, la diferència competitiva dels costos laborals de producció seran marginals o molt reduïts, a resultes de la robotització, i llavors només en quedarà la innovació i millora tecnològica com a eina per a que el desenvolupament, i per tant el llocs de treball, es mantinguin.
La seva visió, segurament fruit d’una visió estratègica molt ben analitzada, suposa un canvi de paradigma en les relacions econòmiques. Per altra banda, els moviments demogràfics, i la seva mobilitat buscant noves oportunitats, tampoc serà rellevant en el mitjà termini, i les necessitats de mà d’obra barata un record de la història. Hi haurà robots que escombraran o màquines que ens duran d’un lloc a un altre,...
Certament, en un termini relativament curt, amb una determinada exposició demogràfica, un seguit de nacions pròsperes, no podran viure tranquil·les amb un sol mur de separació. La idea lluminosa d’una sola humanitat, conjunta i fraterna, s’haurà de plantejar amb la realitat d’uns països amb grans conquestes tecnològiques que els permet de no ésser interdependents o necessitats d’altres.
Les màquines, una vegada més, assumiran els dèficits necessaris per a garantir la prosperitat pròpia, sense necessitat de recórrer a grans masses de migrants per garantir el creixement sostingut. Sembla que la visió USA va per aquí, almenys pels propers anys. També, segons com, és un avís.
El que no està resolt de moment és com els afectats per tot això reaccionaran. Certament, no sembla que hom quedi de braços creuats esperant la dissort i la desgràcia. Tenim un futur ple de desafiaments, i en ell, les fronteres, pel que sembla seran, una vegada més, molt importants.

Llorenç Prats, @AraDesdara,
Advocat i periodista
27/1/2017