Entrada destacada

Els qui interpreten la llei a la Guàrdia Civil o l’abús de poder dels funcionaris policials Aquesta setmana, el fulletó d’intromiss...

dijous, 29 de juny de 2017



Els qui interpreten la llei a la Guàrdia Civil o l’abús de poder dels funcionaris policials

Aquesta setmana, el fulletó d’intromissions en el procés pacífic, democràtic i participatiu del poble català per fer efectiu un referèndum d’autodeterminació el proper 1 d’octubre de 2017 ha tingut un nou episodi: la decisió de la Guàrdia Civil d’iniciar interrogatoris a funcionaris o responsables d’activitats vinculades amb la pròxima celebració de l’esmentat referèndum d’autodeterminació.

Els interrogatoris en seu policial de persones no investigades per presumptes delictes, en qualitat de testimonis, no són admissibles, llevat que siguin totalment voluntaris o com a forma de col·laboració amb les forces i cossos de seguretat. I en aquests casos, com en tota investigació policial, no cal que sigui en la caserna. Per tant, sorprèn, un cop més, l’aparador comunicatiu al qual es presta aquest institut armat, per altra banda prou prestigiós pel que fa a la persecució d’importants tipificacions delictives, allunyades de qualsevol connotació política.

Tots els policies saben, en l’abc de la seva formació,  que les declaracions de testimonis, per ésser considerades com autèntiques proves els hi cal la seva ratificació en el judici oral, després de formar part de la causa investigada per una instància judicial si com a tal ha estat objecte d’una denúncia o querella admesa a tràmit, per existir suficients indicis que així ho manifestin.

Però també és cert que les declaracions dels testimonis en seus policials, obtingudes vàlidament, poden ésser empleades, després, en una eventual interrogatori judicial amb la finalitat d’aclarir les diferències entre unes i altres manifestacions. Vet aquí , per tant, com la policia judicial pot anticipar-se per preparar una més ben travada judicialització d’uns presumptes supòsits criminals.

I tanmateix, malgrat aquestes precaucions, això també té els seus límits, ja que el testimoni podria modificar la versió dels fets amb posterioritat al que s’hagi registrat en les diligències policials, tot quedant aquestes totalment al marge del que es jutgés. Efectivament, hi hauria una vulneració inexistent del dret a la defensa, si els testimonis, al final en el judici oral, interpreten l’activitat sobre la que declaren de manera diferent a com la van apreciar davant de la policia, sobretot si aquesta declaració ni tan sols formava part de cap instrucció judicial (és dir, encara no s’havia admès cap indici rellevant de delicte).

Una altra cosa seria que la pròpia policia actues com a testimoni de referència quan els testimonis desapareixen o no poden assistir al judici oral, fet encara més controvertit, a fi de donar validesa probatòria a les manifestacions recopilades dels testimonis prèviament al judici. 

La declaració del testimoni podria quedar imbuïda per la posició investigadora de la policia, i com a tal, en l’eventual judici ésser qüestionable, raó per la qual la declaració definitiva seria la que es produís, de fet, davant l’òrgan judicial, on es donen les garanties d’immediació i contradicció imprescindibles, a fi de subjectar-se a la credibilitat del Tribunal l’eficàcia de la declaració del testimoni.

Per tot això, escau, amb greu urgència, determinar les bases d’aquestes diligències policials, i advertir que els testimonis només tenen cabuda, a la pràctica, en el procés judicial,  que sense cap mena de dubte, les diligències d’investigació ni són proves ni s’assimilen, en cap sentit, a aquestes. Per sort, l’estat de dret té molt a dir, malgrat la seva passivitat i allunyament respecte de la societat a la qual hauria de servir.

Llorenç Prats , @AraDesdara
Advocat
29/6/2017



dimarts, 20 de juny de 2017



El parany del 2 d’octubre, via La Vanguardia: un pacte secret que s’ha filtrat.

Recents declaracions de la Sra. Soraya Sáenz (1971), vicepresidenta del Govern espanyol, descriuen la situació catalana d’aquests moments com molt crispada, raó per la qual convé deixar la discussió dels temes importants pel dia 2 d’octubre. En la reunió celebrada amb algunes persones que “manen” a Catalunya, com La Vanguardia, el Cercle del Liceu, el Foment del Treball, entre d’altres, es va admetre, que tot i que se celebri el referèndum, aquest no tindria conseqüències. La nit de l’1 d’octubre el tema es resoldrà, segons ells, declarant el fracàs del referèndum d’autodeterminació, i la incapacitat de fer avançar l’insuficient mandat popular sorgit de les urnes. Tot plegat, sense perjudici del desgast i persecució que les institucions de l’estat exerciran, de forma implacable, sobre persones concretes impulsores del procés de reconstrucció nacional mai abandonat pel poble català.

Així les coses, hom caldria que tingués en compte que les senyalades personalitats que es van reunir amb el govern espanyol per dirimir la forma de regatejar el resultat del referèndum d’autodeterminació, han col·laborat activament en permetre, una vegada més, a que les institucions de l’estat es facin una idea parcial i esbiaixada de la realitat social, econòmica i política del que és avui Catalunya. Són, per tant, còmplices d’un engany que cal denunciar, tot i que ens resulti favorable, als amants de la llibertat i la democràcia, ja que altera la correlació necessària entre les polítiques públiques i les aspiracions ciutadanes d’aquest territori europeu que es diu Catalunya.

Des del moment en que persones, s’entén que suficientment informades, com Màrius Carol, Jordi Juan o Fèlix Riera, entre molts d’altres, apunten al dia 2 d’octubre com la medicina per resoldre l’efervescència per organitzar i celebrar el referèndum d’autodeterminació del dia 1 d’octubre de 2017, tot dissenyant, ja ara, el seu resultat negatiu, no sols afebleixen les possibles sortides pactades a la vocació de llibertat del poble català si no que sobretot assumeixen una manipulació, ex ante, del que en democràcia seria totalment abominable, o fins i tot, considerat criminal, atès que adultera l’essència de la representativitat popular i de les facultats de participació de la ciutadania. Tot i que segurament, ambdues coses, no els hi importin el més mínim, dissortadament, pel que suposa, de fons, de justificació de la corrupció política i econòmica, al extingir-se la vigència dels ideals i dels valors.

El que es dirà el 2 d’octubre és que s’haurà perdut. El primer titular serà la clau de tot un procés històric, del qual no hi ha dubtes de la seva transcendència, sigui pels catalans, però també pels espanyols i europeus, en general. I es dirà que s’ha perdut perquè no es podrà donar, segons ells, la victòria del SI per més del 50% dels vots emesos, ja que comptabilitzaran els vots nuls i els vots en blanc, com van fer el  27S2015. Efectivament, en un plebiscit o referèndum només es poden comptabilitzar els SI o els NO, tots els altres no es poden tenir en compte. I per tant, i ho saben, el 27S2015 es va guanyar sobradament: SI 47,74% versus NO 39,17%, que passat a valors absoluts, per conformar el titular decisiu seria: SI 1.957.348 vots versus NO 1.605.563 vots, és dir, el SI obté l’aval del 55% de la població, en sentit referendari. Amb el  55% de suports es va guanyar el plebiscit per la independència, i per això els 72 diputats del Parlament de Catalunya que defensen aquesta opció tenen tota la legitimitat popular per impulsar i fer possible el que sigui més convenient per posar Catalunya en el concert de les nacions.

Malgrat tot, l’endemà del 27 de setembre de 2015, hom va dir, de forma sistemàtica i quasi compulsiva,  que “hem perdut”, d’acord amb l’estratègia que ara també es vol reproduir de cara al 2 d’octubre de 2017, per part d’una minoria certament manipuladora i indiferent de la voluntat popular.

Llorenç Prats , @AraDesdara
Advocat
21/6/2017

dijous, 15 de juny de 2017



El cas del CADCI, com tossuda presència d’una reconstrucció nacional en marxa.

El dret laboral queda configurat, principalment, pel seu caràcter tuïtiu o de protecció de la part treballadora. Les evolucions legislatives, en general, han mantingut aquesta tensió, a fi de no deixar la mà d’obra indefensa en base als postulats de l’empresa. Per això, com es podia esperar, les organitzacions de treballadors, els sindicats, s’han adaptat a aquest format, tot seient a l’altra costat de la taula en el món de les relacions laborals, i en defensa, teòricament, dels treballadors.

Tanmateix, no sempre ha estat així, i les organitzacions de treballadors, de tots mena, sigui per compte pròpia o per compte aliena, divisió per altra banda sospitosa d’una determinada mentalitat poc catalana, han viscut la millora de les condicions de treball com un objectiu comú i compartit, en el qual ni hom vol esprémer la disposició per guanyar un sou ni accepta resignadament tot el que li demanen.

El CADCI exemplifica, de forma notòria aquesta mentalitat transversal, feta per una col·lectiu d’associats que vivien el món de l’empresa de manera integral amb la seva activitat ordinària. Una naturalitat, sense solució de continuïtat, entre la feina, l’esbarjo i les relacions socials. Tot plegat, com un miratge, plenament vigent en els anys anteriors a la Guerra Civil (1936), del que suposa un horitzó de fraternitat en l’exigent activitat econòmica d’aquells temps.

Ara, molts anys després, i havent passat moltes vicissituds, el testimoni del CADCI, encara que en part simbòlicament, i gràcies als seus responsables, com en Josep Maria Andreu (1965), roman intacte i com a referent inqüestionable d’un model de relacions socio-laborals indispensable per fer un país més fort i integrador. Per això, sembla raonable que hom, sobretot des d’una visió autoritària i centralitzadora, sempre hagi apostat per suprimir aquest tipus d’organitzacions integrals, a mig camí entre club esportiu, centre de formació, organització sindical, plataforma veïnal, ateneu cultural,... del tot inclassificable, però que quan funciona esdevé un motor amb energia pròpia fora del control de determinades elits deleroses de poder i mesquines envers les llibertats bàsiques.

La construcció de la nova república catalana, si com a tal té l’aval democràtic fruit del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre de 2017, passa, en bona part, per la reconstitució d’aquests tipus d’entitats vertebradores de la identitat nacional catalana, atès el seu caràcter transversal i integrador; tenint en compte que han estat sistemàticament desarticulades, de forma pacient i metòdica, per part de les institucions de l’estat espanyol, sigui per medi de marcs legislatius confiscadors (per exemple, el CADCI té pendent de devolució un important patrimoni en forma d’equipament esportiu o seus socials, una de les quals l’okupa l’UGT actualment) o d’escapçament de les diferents originalitats catalanes per la via de la imposició del model espanyol, per sectors i vertical, del qual una trista memòria en molts sentits vigent, és la provinent de la “democràcia orgànica”, com a eufemisme d’autoritarisme d’arrels totalitàries.

Els espais de llibertat, com els que va representar i ara encara representa el CADCI, sota el lideratge irreductible de Josep Maria Andreu, sigui pel que suposa de reviscolament de la nostra memòria més enyorada com pel model que aporta en uns moment crítics per a la reconstrucció nacional catalana i l’assimilació dels nous reptes socials i econòmics que ens venen al damunt, suposen una garantia clara pel nostre esdevenidor. Menys mal i gràcies!

Llorenç Prats , @AraDesdara
Advocat
16/6/2017

dimarts, 6 de juny de 2017



Una força de més de 10.000 funcionaris voluntaris espera instruccions.

En diversitat d’assemblees sindicals dels darrers mesos s’ha exposat de quina manera pot  afectar el procés català als empleats de les administracions públiques catalanes, àdhuc de les espanyoles. En tots els casos, la constant compartida per ponents i públic, en base a diferents dictàmens jurídics, ha estat que l’activitat professional dels empleats públics, en general, no hi tindria una relació directa. De fet, el Govern de la Generalitat ha valorat positivament allunyar els funcionaris de les possibles interpretacions del full de ruta dissenyat per la majoria sobiranista del Parlament. Així mateix, en tot allò referit a l’exercici del dret d’autodeterminació (com la compra d’urnes i d’altres materials, contractació de serveis,...) es vol que resti sempre en mans de funcionaris de lliure designació (amb vinculacions polítiques) o directament en els propis directius (secretaris generals o comissionats).

La proposta de treball pel procés català, ara, de moment, consisteix en un discurs sense contingut material, a fi de que no sigui impugnable; tot restant, fins al darrer moment, l’exercici de determinades potestats públiques, només per part dels òrgans directius, els quals han assumit explícitament el compromís de liderar, fins a les darreres conseqüències, el desenvolupament del mandat popular. En un primer moment, serà el referèndum d’autodeterminació, el qual atès que per definició serà unilateral, el que patirà des del moment inicial, l’embat de les resolucions jurisdiccionals espanyoles, les quals, segons com, podrien tenir un efecte immediat en els seus impulsors, en forma de sancions, inhabilitacions, i fins i tot, detencions o ordres de busca i captura.

El director de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya, Sr. Agustí Colomines (1957), en un recent col·loqui amb funcionaris tot recordant el Sr. Enric Prat de la Riba (1870-1917), creador de la institució, feia menció a la necessitat d’ampliar i millorar els mecanismes d’institucionalització a fi de que el treball de formació i preparació dels servidors públiques adquirís una autèntica dimensió de construcció nacional. Per aconseguir-ho, calia potenciar, més enllà de l’aplicació de les lleis i els reglaments, un perfil de professional compromès en les conquestes socials i de tot ordre del seu país. Aquesta complicitat bàsica, bé podia adquirir-se per la pròpia manera d’accedir a la funció pública o bé per medi dels mecanismes de reciclatge o preparació que fossin necessaris d’adaptar. Tot plegat, en un discurs sense cap connotació ideològica, i partint d’un escrupolós respecte al marge de decisió o d’organització que les persones mereixen.

Per tot això, escau en el moment present plantejar-se, alternativament, si l’exclusió del funcionariat, fins i tot aquell que entén lògica i necessària l’herència del Sr. Enric Prat de la Riba, del procés català, no sols és un flac favor a la seva dignitat de servidors públics, si no una mancança fonamental per garantir l’èxit d’allò que en democràcia es decideixi de forma pacífica i en llibertat.

El funcionariat és una part fonamental de la dinàmica institucional i és el conjunt de relacions que dona dinamisme als organismes públics. La seva activitat, de fons i permanent, permet el desenvolupament normal de les lleis i dels reglaments, sempre amb el marge que la pràctica i la realitat permet. Aquesta activitat, per tant, viu inserida, de forma radical, dins del teixit social on resideixen els funcionaris, tot quedant sovint confosa l’activitat ciutadana i la professional. I precisament, en aquest estadi, s’assoleix l’excel·lència a la que hom aspira, i per la qual els hereus d’Enric Prat de la Riba no han defallit: la ciutadania qualificada dels empleats públics, és l’horitzó de servei i compromís que gaudim i que continuem anhelant. Aquesta ambició, feta amb plena consciència i disposició és la que permet una evolució extraordinària dels pobles, i a la qual Catalunya mai hi ha renunciat. No és un desig, ja és una realitat que cal preservar i potenciar.

Llorenç Prats , @AraDesdara
Advocat
29/5/2017

dilluns, 29 de maig de 2017



Una llei d’un article. El que és senzill és el més útil.

La llei de transitorietat jurídica pateix d’un vici invalidant greu: determina el resultat del referèndum d’autodeterminació, i com a tal no hauria de condicionar la celebració d’aquesta consulta política vinculant, amb efectes internacionals inclosos.

La llei que hauria de defensar i promulgar el Parlament de Catalunya és ben senzilla: la celebració d’un referèndum d’autodeterminació tot facultant al govern de la Generalitat o a qui consideri més oportú l’organització d’aquesta jornada de participació ciutadana.

Els parlamentaris catalans que hi donin suport assumiran tota la responsabilitat i, per una vegada, hauran en l’exercici de l’autodeterminació exigir i demanar a les instàncies oportunes l’obediència deguda per garantir i realitzar un referèndum el més democràtic i transparent possible.

Les postures o decisions que alterin el sentit d’aquesta convocatòria, prejutjant bàsicament el seu resultat, demostrarien poca fiabilitat democràtica i podrien ésser motiu d’impugnació per part dels contraris a la celebració, sobretot tenint en compte que la seva implementació s’haurà de conduir, de manera efectiva, igualment, sigui qui sigui el seu resultat.

La convocatòria i celebració d’un referèndum unilateral s’ha de fer per llei, com instrument que obliga de manera universal a tothom, però de forma molt limitada i, fins i tot, en el format més simplificat possible. Ni el govern ni cap altra instància poden dirigir aquesta acció sense el suport de la llei, tot i que seria possible, igualment admetre l’opció d’un decret català en aplicació d’una potestat estatal, per convocar el referèndum. Els efectes, en aquest cas, podrien patir de legitimitat atesa la unilateralitat que l’autodeterminació imposa, i sobre la qual, no hi ha cap dubte, és més atribuïble a la majoria parlamentària.

Anunciar data i pregunta de la convocatòria del referèndum d’autodeterminació, sense cap formalitat si no com a compromís polític, també és una bona opció, a fi d’evitar el desgast de les invalidacions del Tribunal Constitucional, sobretot per la via passiva de les impugnacions amb efectes suspensius immediats.  Aquesta proclama verbal, podria evidenciar l’inici de la campanya del si i del no, a favor i en contra, de la pregunta sobre el futur polític de Catalunya.

Amb anterioritat suficient, el Parlament dona caràcter de llei i obliga, a tots els efectes, necessàriament, a activar el que calgui, de forma imprescindible i analitzat amb detall, a fi de permetre una diada pacífica, participativa, vigilada i transparent, tot oferint garanties democràtiques suficients, a un dia del poble i per el poble de Catalunya, a fi de que els efectes siguin plenament vinculants, en els dia després d’un possible resultat positiu a la secessió.

Sense el resultat del referèndum la ja famosa llei de transitorietat jurídica no té cap sentit, i les estructures d’estat tampoc. Volen anar ràpid, en aquesta matèria, no sols és anar més lent si no perjudicar el conjunt d’una lluita nacional, molt ben dirigida fins al moment.

Per això, tant si existeix com si no, aquesta llei de transitorietat és o podria ésser una gran desfeta, ja que l’autodeterminació té alguns requisits inqüestionables: una pregunta clara i senzilla, una campanya contradictòria, unes votacions democràtiques i un recompte independent i convalidable internacionalment, entre les més importants. I tot això és a l’abast, i molt poques coses ho poden impedir. Per tant, sempre millor seguir els camins traçats per les lleis i els tractats internacionals.

Llorenç Prats , @AraDesdara
Advocat
29/5/2017