Entrada destacada

La decisió dels jutges davant l’autodeterminació La maquinària judicial (el poder judicial) és una de les principals estructures e...

dimecres, 26 de juliol de 2017




La decisió dels jutges davant l’autodeterminació

La maquinària judicial (el poder judicial) és una de les principals estructures estatals arreu del món. En el cas espanyol, malgrat la transició espanyola (1978), aquest poder encara arrossega moltes incerteses pel que fa a la seva distància respecte a l’executiu i al legislatiu, sigui per les pròpies persones que l’exerceixen o sigui per l’ambient sociològic espanyol (PP) en el que està submergit.

No obstant això, cabria pensar, i recordar, la responsabilitat jurídica que aquestes persones ostenten, i també, atesa la seva autonomia i independència teòrica, la seva aproximació doctrinal i jurisprudencial respecte al dret d’autodeterminació. Aquest discerniment, en base al dret, pot generar alguna sorpresa, en la línia del que va suposar, amb absoluta clarividència, el jutge Santiago Vidal. Per tant, ni la llei del referèndum ni la de transitorietat, si com a tals són desenvolupaments normatius, proporcionals i concisos, de l’exercici del dret d’autodeterminació que tenen els pobles d’acord amb els tractats i les normes internacionals, podrien resultar estranys a més d’un jutge de Catalunya o d’Espanya, per no parlar de les corts internacionals de justícia, i especialment, el Tribunal Europeu de Drets Humans.

Per això, determinats juristes de relleu (Eugeni Gay, Jordi Casas, ...) ja s’estan esgargamellant buscant la manera, impossible, de buidar de contingut jurídic el referèndum d’autodeterminació del proper 1 d’octubre, quan alguns juristes igualment afins a aquesta voluntat majoritària, com Montserrat  Nebrera  o Agustín Luna, ja entenen com inevitable aquesta consulta referendària d’efectes vinculants per l’Estat espanyol i per la comunitat internacional, i directament admeten que el dia 2 d’octubre és el moment de la veritat per mantenir viva una determinada idea federal o confederal d’Espanya, tant inviable a hores d’ara, com vulgui el PP.

El dret d’autodeterminació dels pobles, pertany als pobles, i el seu exercici està reconegut i establert jurídicament en el context de les democràcies del món. I això ho saben tots els que han llegit i estudiat el que el professor Manuel Díez de Velasco ha ensenyat de forma prodigiosa en els centenars de facultats de dret on és el llibre de capçalera, i entre ells, hi ha especialment, la llarga llista de jutges i magistrats que exerceixen la judicatura amb sentit d’equitat i prudència en l’actualitat. I en això rau precisament, l’esforç neguitós i convulsiu d’uns determinats creadors de doctrina jurídica que acaben d’adonar-se que el referèndum d’autodeterminació de Catalunya del proper 1 d’octubre és irrefutable jurídicament i absolutament normal d’acord amb el dret internacional públic.

La nacionalitat catalana ja es reconeix a la Constitució espanyola, malgrat la STC de 27 de juny de 2010 sobre l’Estatut català del 2006, i com a tal estableix una base irrevocable sobre la continuïtat del poble que el 1714 va perdre les seves llibertats nacionals, reconegudes en tots els àmbits del dret públic, i que, en el seu context històric, igualment va ésser palès en el procés constituent de les Corts de Cadis de 1812, fins arribar als fet d’octubre de 1934, entre d’altres, on la comunitat internacional rememora i activa la semblança catalana, com poble que vol refer-se d’una secular violència institucional castellana.

El debat jurídic, per tant, no és balder i és precís continuar exercint l’opinió que solidifica les posicions doctrinals de jutges i magistrats, pels quals té tanta i tanta importància, ja que revesteix d’autenticitat el seu fil argumental, en l’exposició dels diferents fonaments de dret que suposen el cos determinant d’una sentència o interlocutòria. Per això, fins al darrer minut, del darrer instant, cal continuar explicant i donant raons, en totes les àgores i en totes les converses, no sols de la versemblança jurídica del dret d’autodeterminació del poble català sinó sobretot de la seva eficàcia i executivitat, en tant que dret inalienable que tenen tots els pobles. 

Tal vegada, el canonge Jaume Collel, ja ho havia dit : "No captem el dret de viure, dret que no es compra ni es ven, poble que mereix ser lliure, si no li donen, s'ho pren" i aquesta llei, la llei, és vigent i totalment inderogable, és el dret d’autodeterminació dels pobles.

Llorenç Prats , @AraDesdara
Advocat
27/7/2017



dimarts, 18 de juliol de 2017



El Govern com a millor garantia: un compromís sense igual.

Les remodelacions de govern sovint s’entenen com crisis, si afloren diferències substancials entre els seus membres, obligats com estan a treballar coordinats. La recent remodelació del Govern de la Generalitat, no obstant això, no ha traslladat aquesta visió. Ben al contrari, ha volgut fer-se, com a indicat el seu President, per constituir-se en garantia democràcia de fermesa i convicció amb un mandat popular concret: dirimir a través d’un referèndum d’autodeterminació el futur polític dels catalans. 

Efectivament, és una constant que informa la pràctica totalitat dels ordenaments jurídics del món, la protecció de les parts més febles o considerades vulnerables. En el món modern, les lleis són garantistes, en general, a favor dels ciutadans, i per això les suspensions cautelars, entre d’altres, són els mecanismes que es posen a disposició dels ciutadans per frenar la força compulsiva de l’Estat. Així els drets del ciutadans es poden exercir i fer valdre, tot i que amb greus dificultats. 

En el cas del catalans, aquesta necessitat és doble, no sols per la situació d’inferioritat que viu en el seu propi territori secular (greues econòmics, lingüístics, culturals,...) si no també perquè la seva identitat nacional és ignorada i proscrita, negada de forma contínua. Per això, el règim de garanties del que gaudeix la nacionalitat catalana és certament lleu, per no dir greument discriminatòria, o com ha dit alguna vegada la presidenta del Parlament, pròpia de persecució, tot i negar, sobre el paper, aquesta identitat nacional, a la qual no se li vol donar veu ni vot.

Per sortir d’aquest atzucac és necessari fer emergir aquesta realitat, que per altra banda, com a poble és totalment evident i expressiva, doncs només cal recordar les grans manifestacions durant les diades nacionals dels darrers anys. I la millor forma, després del 27 de setembre de 2015, on en unes eleccions autonòmiques una majoria sobiranista, amb un programa clar i català, es va postular per defensar la llibertat nacional i la constitució d’un estat independent que donés protecció i garanties a tots aquests anhels, gràcies al acords parlamentaris, es va constituir un govern amb aquesta finalitat bàsicament.

Per tant, el Govern emergeix com a garant públic de la realitat nacional catalana, ara orfe i desorientada, a la qual l’Estat espanyol nega tota legitimitat i continuïtat. I per assolir-ho, no es constitueix amb poder absolut ni en ordenador eficaç del sistema vigent, si no únicament com autoritat independent per garantir l’exercici democràtic que assisteix el seu poble, malgrat molt d’ells, per raons de residència o burocràtiques, n’hauran de quedar al marge.  El Govern, com a poder públic, assumeix  una gran i greu responsabilitat, la superació  de la qual serà sense dubte molt meritòria i admirada. Ha de fer prosperar la democràcia, evitant  qualsevol arbitrarietat que podria fer més fàcil i eficaç un determinat resultat; ha de prescindir de lleis singulars sobre temes concrets per concentrar-se estrictament en tot allò que només afecti o impedeixi la celebració del referèndum d’autodeterminació; ha d’enfrontar-se a la potestat jurisdiccional  a fi de no alterar-ne la seva autonomia i efectivitat i al mateix temps quedi indemne la preparació, convocatòria i celebració del referèndum d’autodeterminació;... 

Una exigència sense igual, per a la qual un grup de persones, molt semblants a tots nosaltres, en tenen les claus de l’èxit, i per això, compten amb la confiança de milers de pensaments. Són la gent del Govern, per als quals n’hi ha que ni de lluny els voldrien seguir, i per això, han buscat una posició de servei més adequada a les seves circumstàncies. Tanmateix, si el procés es manté pacífic i mobilitzador, no hi ha cap dubte de que recolliran, al final,  el premi del respecte i la més elevada consideració per part de molts demòcrates d’arreu del món, però especialment, una renovada gratitud, per part de centenars de milers de catalans.

Llorenç Prats , @AraDesdara
Advocat
18/7/2017



dijous, 13 de juliol de 2017



Poden existir il·legalitats per exercir la legalitat? El cas del dret d’autodeterminació.

El preàmbul de l’esborrany de la llei del referèndum d’autodeterminació (disponible a garanties.cat) és meridià sobre la justificació de la convocatòria que es realitzarà pel proper dia 1 d’octubre de 2017: en base al dret internacional públic, l’exercici del dret d’autodeterminació és legal i per tant és factible el seu desenvolupament. Tanmateix, també és cert que l’Estat espanyol, incloent la pròpia Generalitat de Catalunya, com garants de la legalitat i de l’estat de dret, no tenen prou voluntat política o capacitat administrativa, respectivament, per proposar al poble català una consulta vinculant sobre el seu futur polític. Per això, el mecanisme plantejat, fins al moment del tot immaculat i transparent, ha estat vehicular aquesta iniciativa a través del Parlament de Catalunya, i dels seus grups polítics majoritaris, a fi de que cursin el debat i, si escau, aprovació d’un llei específica que permeti desencallar aquesta necessitat col·lectiva, aturada des de ja fa forces anys, l’esborrany de la qual ha estat feta pública, de manera oberta i confiada.

Aquesta proposta legislativa condiciona, estrictament en allò relatiu a la preparació, convocatòria i celebració del referèndum d’autodeterminació, tot l’ordenament jurídic espanyol i català, i també l’europeu, a fi de fer possible, atès que no hi ha hagut forma política i humana de fer-ho de forma compartida, entre els diferents ordres governamentals, en joc, des de Catalunya, fins a Espanya i Europa, o fins i tot, de l’ONU, o les Nacions Unides. Per tant, aquest exercici del Parlament català genera dos dubtes, els quals segurament seran satisfactòriament resolts en el tràmit d’esmenes pertinent: d’una banda, la delimitació pràctica de què s’entén “per no contravenir” l’ordenament vigent per permetre l’efectivitat del referèndum d’autodeterminació (doncs caldria aclarir que això inclou, entre d’altres aspectes, les interlocutòries i sentències dels tribunals i, en especial, del Tribunal Constitucional) i també, en segon terme, i sense ànim d’exhaustivitat, si els contratemps o desavinences respecte el “deure de col·laborar” de totes les autoritats públiques  amb la Sindicatura Electoral de Catalunya poden ésser resoltes efímerament per la pròpia Sindicatura Electoral de Catalunya, a tots els efectes, llevat que algun tribunal, administratiu o jurisdiccional, col·legiat o personal, el volgués assumir, per a sorpresa general, en un delimitació imaginàriament molt àgil.

El Tribunal de Justícia de la Unió Europea s’ha pronunciat repetidament, pel que fa a la ciutadania europea, que els col·lectius afectats per determinacions discriminatòries, en aquest cas una possible obstrucció per part de l’Estat espanyol en l’exercici del dret d’autodeterminació del poble català, no sols inculquen l’ordenament bàsic comunitari si no que també tenen la càrrega de la prova a l’hora de justificar perquè han impedit l’exercici d’aquest dret quan la part afectada ha interposat la demanda per discriminació. En aquest sentit, l’acció de reconeixement de noves realitats nacionals arreu d’Europa ha estat molt limitada per part dels Regne d’Espanya, a fi de que la clàusula de no discriminació que l’obliga dins de la Unió Europea es pogués dissimular, fet que no és possible, atesos els antecedents de Kosovo, de forma indirecta, principalment.

Per això, resulta convincent que els actes preparatoris i necessaris per a poder convocar i celebrar el referèndum d’autodeterminació de Catalunya tenen cabuda dins el marc puntual del dia 1 d’octubre, com activitat legal emparada en el dret internacional talment reconeguda per la jurisprudència internacional, amb independència del seu resultat, sempre que sigui amb moltes limitacions i de forma certament proporcionada.

I al respecte, un servidor entén un despropòsit no sols anticipar el resultat del referèndum d’autodeterminació atesa la seva naturalesa vinculant, si no planificar o treballar, des d’instàncies governamentals o legislatives catalanes, en iniciatives conegudes com “del dia després” o també “d’estructures d’estat”, del tot contradictòries amb l’ordenament vigent, i contra les quals, no obstant això, s’objecten lentes cauteles administratives i judicials, veient-ho com un eufemisme del que s’entén com l’expansió de l’autogovern, tot plegat amb l’atenuant d’ un cert sentit de responsabilitat del tot justificat per la majoria social que es manifesta.

Llorenç Prats , @AraDesdara
Advocat
13/7/2017



dijous, 6 de juliol de 2017



El  valor de la democràcia a garanties.cat

Tothom sap que els referèndums no estan de moda ja que provoquen problemes inesperats pels qui manen i de retruc pel conjunt de la població, sovint ignorant de les complexitats i derivades de tot plegat. Com exemples, hi ha el cas del Brexit, les FARC, ... on les consultes han capgirat insospitadament el seu plantejament inicial. Tanmateix, cal reconèixer que fan aflorar i afronten, en general, problemes reals de les societats i esdevenen catalitzadors per facilitar els canvis oportuns, de forma pacífica i ordenada.

La futura llei del referèndum d’autodeterminació de Catalunya, per l’1 d’octubre d’enguany, s’avança a totes aquestes qüestions, en un exercici modern i actualitzat de com canalitzar la democràcia directa, de forma eficient i decidida. Aquest esborrany de la llei (garanties.cat) , en cap moment, desconfia de la intel·ligència dels electors, fins i tot els hi dedica per atzar nivells de responsabilitat, però el que és més important és que ni anticipa el resultat ni condiciona les decisions de vot, en un exercici magnànim d’exigència democràtica. 

Per aconseguir-ho erigeix tres puntals, encomiables i valerosos: la neutralitat de les administracions públiques respecte del sentit de la pregunta plantejada a la ciutadania, la participació d’agents internacionals independents i autònoms per fiscalitzar tot el procés, i finalment, el respecte al cos normatiu i legal espanyol i català, en tot allò que no sigui contradictori amb la necessitat de celebrar el referèndum d’autodeterminació, en els termes previstos en els tractats internacionals i el propi dret polític espanyol.

Per tant, l’efímera llei per fer possible el referèndum d’autodeterminació de Catalunya, ni pressuposa el resultat, com un instrument d’estímul de la sedició envers l’ordenament i les institucions espanyoles, ni, tampoc, remet principalment la seva motivació en eventuals greuges econòmics, culturals o històrics que pateix Catalunya, o les seves derivades que neguen les desenes de negociacions frustrades per desenvolupar un anhelat accentuat autogovern. Ni una cosa ni l’altre, simplement, l’exercici d’un dret col·lectiu fonamental, emparat en el dret internacional, com el dret d’autodeterminació, a fi de que en una consulta vinculant i transparent, la població d’aquest territori que hom anomena Catalunya decideixi el seu futur com a societat organitzada, madura i lliure.

En aquest sentit, per aquesta llei, impecable en molts aspectes i també innovadora, fet que en generarà rèpliques arreu del món, s’intenta desbloquejar una situació política complexa, de la qual els governs no en poden sortir sense el concurs del poble. Si una majoria política independentista guanya les eleccions, i el seu programa no es pot desenvolupar amb normalitat ateses les dificultats normatives que ho impedeixen, escau buscar, per la via d’un referèndum vinculant, una solució de progrés. Altrament, l’estat esdevé ingovernable, i el seu col·lapse totalment innecessari.

És evident que la pregunta del referèndum vinculant té una càrrega política de gran profunditat: (art. 4.2) “Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?”, sobre la qual, ni els uns ni els altres, en tenen totes les claus, tot plegat en forma d’incerteses vinculades a la seva implementació si guanya el “SI”, raó que va portar als editorialistes del New York Times a afirmar que el millor seria celebrar el referèndum d’autodeterminació per a que guanyés el “NO”. I és que un “SI”, afirmació inequívoca cap a la independència, en un món on les polítiques públiques estan molt lligades mútuament, esdevindrà un tema de primera línia, molt semblant a com es resolt el Brexit, per mencionar un cas proper. 

Aquesta situació actualitzarà el valor de l’aportació catalana a la democràcia i a la participació política, en greu perill arreu d’Europa en aquests moments atès que hom no vol superar determinades condicions de partida.  El cost d’aquest lideratge per fer valdre la preeminència del dret encara no el coneixem, però de ben segur que serà reconegut i està prou justificat.

Llorenç Prats  @AraDesdara
Advocat
6/7/2017