Entrada destacada

Una sentència inútil i un referèndum vinculant

Una sentència inútil i un referèndum vinculant La Llei 19/2017, del referèndum d’autodeterminació de Catalunya, és una llei excepci...

dimarts, 17 d’octubre de 2017

Una sentència inútil i un referèndum vinculant



Una sentència inútil i un referèndum vinculant

La Llei 19/2017, del referèndum d’autodeterminació de Catalunya, és una llei excepcional que es fonamenta, com àmpliament queda palès en la seva exposició de motius, en els principis fundadors del dret internacional públic, i com a tal és inapel·lable en instàncies estatals, si com a tal és pròpiament aprovada i implementada, per la via de fet, de forma pacífica, insistent i raonable.

Per això, el TC ha fet un esforç jurisprudencial inútil que no té plasmació pràctica si els postulats de partida no queden afectats, és dir, la via per la qual ella mateixa neix, que és la voluntat d’autodeterminació, en aquet cas, de tipus polític, per la demanda popular catalana de constituir-se com a subjecte de dret en forma de república.

Ni la seva suspensió el passat 7 de setembre ni la seva nul·litat el 17 de setembre, per tant, generen efectes jurídics  sobre el seu contingut especialíssim , salvant les formalitats autonòmiques i estatals a través de les quals va néixer, però que tampoc eren una condició necessària per a la seva existència, tal com va succeir, recordem-ho bé, en el cas de les consultes populars sobre la independència de Catalunya, nascudes a Arenys de Munt, el 2009, o com en altres llocs del món on a manca de parlaments regionals existeixen equivalents representatius sigui a escala local o general en forma de consells cívics i socials o unió de partits polítics, entre d’altres.

La llei del referèndum d’autodeterminació de Catalunya va constituir i constitueix un exercici limitat de sobirania, per estrictament entrar a valorar i regular només, de forma el més restrictiva possible, la necessitat de resoldre un dubte col·lectiu sobre el futur polític de Catalunya. Aquest exercici és de detall pel que fa a la convocatòria, celebració i execució del resultat del referèndum d’autodeterminació, i en cap cas, és un exercici sense límits de la sobirania que s’ha volgut atorgar ella mateixa, en una primera i necessària expressió d’autodeterminació, per altra banda indubtable, atès el resultats electorals del 27 de setembre de 2015, i que no té cap relació ni contingut respecte del que substancialment li correspon al Parlament també com a cambra de l’estat de les autonomies espanyoles, tot i que la coincidència no deixa d’ésser complexa.

Tot i així, per no ésser estrictament necessari, el propi mecanisme per permetre el dret fonamental a l’autodeterminació de Catalunya, no va voler innovar en cap altre ordre, com el reglamentari de la pròpia càmera o d’altres opcions de regulació de les potestats executives, i es va restringir, atès l’ordenament internacional, a allò acuradament necessari que  permetés l’exercici del dret d’autodeterminació, per medi d’una pregunta clara i precisa i una data pública i notòria, a fi de que un cop realitzat l’escrutini ja pogués emergir, ara si, la plena sobirania, que de forma provisional, per a millor explicació del procés referendari endegat, seria el que contenia la Llei 20/2017, de transitorietat jurídica i fundacional de la república.

Per a aquesta llei el dret imperant resta intacte i preval, sense cap mena de dubte. Cap disposició legal ni reglamentària vigent ha quedat afectada ni passivament ni activament, llevat que impedissin de forma frontal l’exercici del dret fonamental d’autodeterminació, el qual per la seva naturalesa social ha quedat salvat en la major part dels casos, llevat, està clar, dels supòsits que provenien d’interlocutòries judicials contràries, en general, a aquesta visió majoritària ,de tipus pacífica i normalitzadora.

No cal amagar, com crec que no ha succeït mai, ja que la llei del referèndum va ésser àmpliament divulgada i discutida, culminant amb la seva publicació als diaris oficials, que l’acatament parlamentari català, només per a aquesta llei, es referia a la seva pròpia i incipient voluntat d’autodeterminació, la qual no es podia perfeccionar fins que el resultat de la convocatòria electoral conclogués, fet que per altra banda, resta pendent d’ésser satisfactòriament acomplert, d’acord al previst legalment, però que raons circumstancials majors, al marge d’aquesta, en mediatitzen el seu desenvolupament íntegre.

Per tot el que s’ha exposat, es pot derivar que el text de la sentència d’anul·lació de la llei del referèndum d’autodeterminació de Catalunya no sols té clares deficiències jurídiques al no entrar amb detall en els fonaments i principis d’aquest dret universal, tot sortint per la tangent al descriure l’evidència que la Constitució del 1978  no regula aquesta facultat dels drets dels pobles, si no que ignora el propi text de la llei, ja que entén la unilateralitat com arbitrarietat tot ignorant, de forma conscient, que el seu valor precisament passa pel resultat d’una consulta electoral vinculant, segons la qual la població espanyola (en sentit administratiu) del territori català, és efectivament la que pot atorgar el mandat democràtic per dirimir un conflicte institucional i polític que passa per l’autogovern i la representació política.

L’alt tribunal espanyol, tot i la seva dilatada experiència amb casos certament difícils, cau en el parany d’entrar a valorar jurídicament el procediment, certament accidentat, que va permetre l’aprovació d’aquesta llei tant diferent a les demés. El Parlament de Catalunya és l’actor d’aquest procés,  tot i que no tenia que ésser necessàriament el punt de sortida del dret fonamental d’autodeterminació de Catalunya, però políticament es va voler que fos així, tot generant una tensió, entenc que volgudament pedagògica i informativa, per al conjunt de la població catalana, i també espanyola. Així, si la formació de la voluntat de la càmera, sense cap oposició de les seves minories o de queixes dels seus diputats, hagués estat totalment escrupolosa, sembla que la seva sobirania no seria tant discutible, fet que implícitament reconeix i admet el TC, com des de la proximitat, en general, va succeir, i per això hi ha els diaris de sessions per demostrar-ho.

Llorenç Prats
Advocat
@aradesdara
18 d’octubre de 2017

dijous, 12 d’octubre de 2017



La millor protecció, per a tots, és la Declaració d’Independència de Catalunya

La  vigència del nou ordenament jurídic derivat del Parlament de Catalunya, passa, en aquest moment, per complimentar el previst en la Llei 19/2017, sobre el referèndum d’autodeterminació de Catalunya. Amb aquest compliment es possible l’activació, ja prevista, de la Llei 20/2017, de transitorietat jurídica i fundacional de la República. Per complimentar aquesta previsió, la llei del referèndum s’atura en un apartat de l’article 4, sobre el qual, tant el govern com l’oposició tenen les seves opinions, i sobre les quals es possible trobar-hi un consens.

Aquest apartat estableix que “si en el recompte dels vots vàlidament emesos n’hi ha més d’afirmatius que de negatius, el resultat implica la independència de Catalunya”. Tanmateix aquest recompte queda, segons la pròpia llei, en mans de la Sindicatura Electoral de Catalunya, la qual és la que ha d’efectuar l’escrutini general, certificar els resultats electorals oficials i ordenar-ne la seva publicació oficial, per encàrrec del Parlament de Catalunya. Tots sabem que la Sindicatura Electoral de Catalunya va ordenar els actes inicials del referèndum d’autodeterminació però no els va poder completar íntegrament, a resultes de la repressió judicial a la que va ésser sotmesa, assumint el Govern per mediació del Parlament de Catalunya, de forma excepcional, les seves funcions, de suport electoral, dins el marc de la pròpia llei, en una novació administrativa ajustada a les circumstàncies d’urgència pròpies del moment.

És així, com el passat dia 10 d’octubre, el Govern va traslladar el resultat del referèndum d’autodeterminació al Parlament i va donar curs, de forma parcial, al previst legalment. Per tant, amb la certificació i publicació oficial dels resultats definitius, per part del Govern, en substitució vulgar de la Sindicatura Electoral de Catalunya la qual havia tingut un encàrrec suficient del Parlament, queda expedita la possibilitat, prevista legalment, de “celebrar una sessió ordinària al Parlament de Catalunya per efectuar la declaració formal de la independència de Catalunya, concretar els seus efectes i iniciar el procés constituent”. Per a la materialització d’aquestes previsions, està clar que la sessió plenària del Parlament de Catalunya del dia 10 d’octubre no és suficient, tenint en compte, malgat tot, que la Llei de transitorietat està aprovada.

Com és obvi, tot aquest desplegament normatiu està suspès pel Tribunal Constitucional, fins al punt, com bé es va cuidar el Govern espanyol de recordar-ho en la sessió plenària del Congrés de l’11 d’octubre, el propi Diari oficial de la Generalitat ho va publicar. No podia ésser de cap altra manera. El desplegament limitat de la sobirania catalana només es podia encabir, estrictament, en les accions per a fer possible el referèndum d’autodeterminació, raó per la qual els incidents judicials no podien ignorar-se a l’empara del previst en la Llei 19/2017, si aquest no impedien ni dificultaven l’eficàcia del mandat legal per permetre una consulta vinculat sobre el futur polític de Catalunya.

Ara, un cop celebrat i culminat amb èxit el referèndum d’autodeterminació, la posició jurídica de la Llei 19/2017 ja no és neutral, i la seva solució de continuïtat és irrefutable, a més de constituir l’única via per dirimir la protecció en dret dels que van permetre i validar aquest suprem exercici democràtic. Per això, és imprescindible la Declaració d’Independència, la postergació de la qual no fa si no constituir un frau democràtic de dimensions colossals, a la qual, per sorpresa general, hi podria contribuir una voluntària incapacitat sobiranista per entendre el mandat popular.

Negar aquesta evolució legislativa, tota ella coherent amb els principis del dret internacional, suposa una catàstrofe no sols pels drets col·lectius catalans sinó també pels dret individuals, els qual quedaran sense protecció normativa, tot permetent a fiscals i jutges actuar, tot sigui dit, sense contradiccions, d’acord amb una visió molt dura i implacable del que s’entén per justícia. La impunitat de les accions estatals abans, durant i després de l’1 d’octubre quedarà salvaguardada, i sempre més es girarà en contra de les previsions normatives de les que s’havia dotat la culminació del procés de restabliment de les institucions catalanes i la seva normalitat nacional.

Ni el Govern ni el Parlament de Catalunya, en el moment present, es poden permetre la llicència d’ignorar el mandat legal provinent dels dies 6 i 7 de setembre de 2017, però sobretot, del imperatiu popular derivat del resultat del referèndum d’autodeterminació del dia 1 d’octubre de 2017. És el seu deure i la seva responsabilitat complir les lleis, sota de les quals, és així, la vida en societat és possible i les garanties de convivència òptimes; en cas contrari, els resultats seran certament imprevisibles, però sempre negatius i destructius. Tant de bó, aquest compliment normatiu sigui eficaç i aquesta plana de la nostra història se superi vetllant per un futur més pròsper i fratern.

Llorenç Prats
Advocat
@aradesdara
12 d’octubre de 2017




dimarts, 26 de setembre de 2017



La llei del referèndum d’autodeterminació és irrevocable

La Llei 19/2017 del referèndum d’autodeterminació de Catalunya no preveu cap mecanisme d’ajornament ni de suspensió sobre la jornada electoral del proper dia 1 d’octubre durant la qual una pregunta clara i simple “Vol que Catalunya sigui un Estat independent en forma de República?” podrà ésser resposta pel poble català. Per tant, la seva vigència es consuma i s’esgota el propi dia de la votació, amb l’excepció del que es preveu per a la proclamació del resultat, si aquest finalment és favorable.

Aquest no és el parer només del Govern i del Parlament, també la comunitat internacional compta amb moltes veus que mantenen, ja que era l’única opció possible pacífica, aquesta via per exercir el dret a l’autodeterminació, esdevenint una aproximació que si s’ignora tot el sistema jurídic i democràtic entra en contradicció, raó per la qual moltes entitats espanyoles i ,sobretot, la seva premsa, no entenen el marc de mandats que hi ha al darrera d’aquesta llei, única en la seva matèria.

Efectivament, tot el que es deriva de la Fiscalia i dels Jutjats, si contradiu el previst en la Llei 19/2017, per permetre, estrictament, el dret d’autodeterminació no és possible de tenir-ho en compte, llevat que sigui per protegir d’altres drets fonamentals afectats, motiu pel qual caldria esperar de les instàncies jurisdiccionals l’equitat, que per llei, tal com preveuen les base jurídiques subjacents en el Codi Civil, en el respecte al dret d’autodeterminació i qualsevol altre dret fonamental.

Vist així, l’actuació de la Fiscalia és abusiva i, fins i tot, discriminatòria envers els nacionals catalans, per als quals la Llei 19/2017 no sols gaudeix d’aparença de legalitat sino que, com molts juristes han dictaminat, tal com està d’ancorada en el dret internacional públic, només aquestes instàncies en poden conèixer el seu fons amb detall.

La judicatura espanyola, però especialment la Fiscalia, de la mà de complicitats, quasi seculars, està actuant coordinadament amb el govern espanyol, tot liquidant, si més no per la imatge que transmet, la separació de poders que teòricament un sistema democràtic i de dret cal que protegeixi, a fi de que els poders públics mai siguin una amenaça per a la pròpia població a la qual, sobre el paper, haurien de servir.

Ara per ara, els catalans són espanyols amb tots els drets però a la pràctica no és així, i pel fet d’exercir determinades activitats o defensar determinades idees pateixen discriminació jurisdiccional, a instàncies principalment de la Fiscalia, la qual compta amb la col·laboració de partits polítics com el Partit Popular o VOX per impulsar denúncies que quasi en la seva exposició ja vulneren drets fonamentals (de reunió, de llibertat d’expressió,...).

El Tribunal Constitucional no admet recusacions dels seus membres de cap tipus, i actua com tribunal especial, tot fracturant deliberadament la funció social de la jurisdicció, basada, per sempre més, en el sentiment popular i ciutadà, ja que així s’aconsegueix de fer-lo immune a les aspiracions i conviccions més genuïnes dels seus diferents grups d’habitants. Per tant, en aquest tema polític, el poder judicial, en les seves diverses organitzacions, més o menys artificials, ha caigut totalment instrumentalitzat en les mans del poder executiu espanyol, sota una ideologia egoista i mesquina, com la del Partit Popular, per a la qual després d’ells només hi ha el desert.

Per això, escau, en la recta final dels dies previs a la celebració del referèndum d’autodeterminació de Catalunya, llegir i rellegir la Llei 19/2017 del Parlament de Catalunya, segons la qual, de forma limitada però precisa, el poble català exerceix sobiranament les seves facultats naturals, estrictament per a permetre consultar, amb una pregunta clara i senzilla, a tota la població, sobre el seu futur polític.

Cap procés electoral ni cap sistema participatiu pot substituir el que suposa i representa un referèndum d’autodeterminació, en una campanya que ha estat contínuament boicotejada des de l’exterior (sobre des d’Espanya) gràcies a les possibilitats d’intervenció política i social que la planta judicial a ofert al govern del PP. A hores d’ara, moltes associacions de magistrats i jutges malden per refer-se d’aquesta instrumentalització, com segurament també succeeix en la bona fe, si és el cas, dels seus cossos i forces de seguretat. 

Passi el que passi el dia 1’octubre, la Llei 19/2017 sobre el referèndum d’autodeterminació de Catalunya haurà estat vigent, i també el seu Decret de convocatòria, tot constituint un antecedent legal i de fet ja inamovible per a la història d’aquesta nació mil·lenària, sempre més, lliurada a la seva tradició jurídica i als seus espais de negociació (sagreres) com prioritats inqüestionables (tot i  que li hagin suposat sovint greus pèrdues).




Llorenç Prats
Advocat
@AraDesdara
27/9/2017

dilluns, 25 de setembre de 2017



El 6 de setembre de 2017 es va aprovar la llei del referèndum d’autodeterminació

La Llei 19/2017 del referèndum d’autodeterminació de Catalunya va ésser aprovada pel Parlament de Catalunya gràcies a la majoria política que va sorgir de les eleccions autonòmiques del 27 de setembre del 2015. Aquesta voluntat va fer que aquelles eleccions tinguessin una gran participació electoral, de manera que ningú o quasi ningú podia desconèixer o ignorar les finalitats i propòsits dels programes polítics plantejats.

Aquesta llei, per tant, gaudeix d’una continuada i persistent voluntat d’ésser aprovada, amb un antecedents històrics i naturals amb continuïtat, malgrat la passivitat de determinats períodes, fins el dia 6 de setembre de 2017. D’aleshores ençà, escau trobar la millor manera d’aplicar-la, en base als seus decrets de desplegament. I per això, ara, som aquí.

Hom objecta que els efectes de la llei no són possibles, atès que les referències als tractats internacionals que incorpora també estan subordinats a instàncies interpretatives que en dificultin la seva aplicació (el règim cautelar de suspensió de les lleis del Tribunal Constitucional). Tanmateix, aquest tractats són vigents i no han estat mai impugnats ni suspesos, i el seu desenvolupament normatiu, com el referent al dret de l’autodeterminació, el qual ha estat publicat als diaris oficials, és mínim i purament enunciatiu, ja que permet i exposa com a necessari i convenient, estrictament, l’exercici d’aquest dret, i els medis per a fer-ho possible, per medi d’una pregunta clara i una convocatòria amb totes les garanties possibles.

En conseqüència, ja no seria tan un problema de fonts de dret si no d’aplicació d’aquestes normes, en base a la seva interpretació i proporcionalitat. I igualment, una vegada més, cal destriar la simplicitat del legislador català, quan aborda l’exercici d’aquest dret polític, en base a dues premises inqüestionables: el seu exercici esdevé necessàriament d’una realitat de fet que és l’exercici certament limitat i específic del Parlament de Catalunya per sobiranament promulgar la llei que li ha de permetre consultar i atendre el poble català, d’una banda, i de l’altra, l’aplicació literal del previst en l’aplicació de les normes jurídiques (prevista al Codi Civil) sobre la necessitat de que siguin interpretades atenent “la realitat social del temps en que han d’ésser aplicades, atenent fonamentalment a l’esperit i finalitat d’aquelles”, raó per la qual aquest exercici limitar i específic de la sobirania catalana es reserva exclusivament a fer possible la convocatòria i la celebració d’un referèndum d’autodeterminació, sense afectar ni innovar cap esfera jurídica sobre la qual seria fàcil intervenir però que adulteraria el sentit i la lògica del que s’ha exposat sobre l’aplicació de les normes.

Així, la Llei 19/2017 esdevé una llei amb sentit universal però efímera i singular, ancorada en el dret internacional públic, i per tant fora de l’abast de la jurisdicció i dels criteris interpretatius dels sistema normatiu espanyol. Esdevé un fet legislatiu excepcional, com ella s’autodefineix, per a la qual no hi ha cap ordre normatiu, llevat de l’internacional, que la pugui condicionar; sempre que, està clar, el seu marge d’acció no sigui estrictament el de permetre la preparació i celebració del referèndum d’autodeterminació de Catalunya, del dia 1 d’octubre de 2017.

Aquesta llei impedeix qualsevol marge de maniobra al Govern de la Generalitat, i obliga a tots els ciutadans de Catalunya (encara que no diu com) però sobretot al propi govern a permetre la preparació i celebració del referèndum d’autodeterminació. Això és així fins al punt que el propi decret de desplegament de mesures complementàries, recorda, tot i que no era del tot necessari ja que aquesta llei no modifica ni altera, en res, cap altra aspecte de l’ordenament jurídic, que el Govern garantirà la protecció de totes les persones que participin en la preparació o celebració del referèndum d’autodeterminació. I de fet de moment ha estat així, i el dia 1 d’octubre també ho serà. El Govern garantitza, doncs així es recorda clarament en el desplegament reglamentari de la Llei 19/2017, que tothom podrà anar a votar amb seguretat i tranquil·litat.

Llorenç Prats
Advocat
@aradesdara
25/9/2017

dimecres, 20 de setembre de 2017



L’articulació legal de l’autodeterminació: el detonant de la repressió

Tot i les dificultats, la integritat de la Llei 19/2017, del referèndum d’autodeterminació de Catalunya, i els seus decrets de convocatòria i preparació de la consulta vinculant, és inqüestionable. La seva motivació i confecció fan que aquesta llei gaudeixi d’un blindatge legal que no hauria de generar cap discussió jurídica sobre el seu abast i projecció, salvant el seu procés de discussió i aprovació, molt condicionat per raons polítiques.

No obstant això, la realitat és una altra, i amb la dinàmica d’esdeveniments que estem vivint, i en part patint, la seva promulgació i publicació, amb efectes ajustats a dret d’acord amb l’exercici del dret fonamental a l’autodeterminació que tenen totes les nacions, poc a poc es va diluint, dins el context de la vulneració de molts altres drets fonamentals (a la intimitat, d’expressió, de reunió,...) que ha provocat l’acció repressora de l’Estat espanyol, per medi de les denúncies i de l’impuls polític del Partit Popular, fonamentalment.

De fet,  pròpiament, el govern espanyol només s’ha pronunciat amb efectes jurídics per medi d’una ordre del Ministeri d’Hisenda per destriar despeses tramitades per la Conselleria d’Hisenda en funció de criteris polítics, tenint en compte que, si com a tal fos aplicable, la suspensió del Tribunal Constitucional no conté aquesta facultat de forma explícita, ja que només es dirigeix a limitar les activitats d’un determinat llistat de càrrecs del Govern de la Generalitat.

Més enllà d’això, que no és poc, no hi ha res més, i les accions dirigides pels tribunals provenen o són desencadenades directament per les denúncies o recursos interposats per Partit Popular o els seus afins, en la seva ànsia per judicialitzar qualsevol qüestió política que li doni rèdits electorals tot deixant pel camí l’interès general o l’ordre públic, sigui de Catalunya però també d’Espanya.

Contra aquesta ordre (BOE del dissabte 16 de setembre), el govern català va presentar recurs, no sols per entrar en matèries que no pertocaven, si no pel propi rang de la norma, una norma ministerial, sortida de la ploma del gabinet del Ministeri d’Hisenda, sense cap tipus de tràmit legal, audiència pública per presentar al·legacions i d’altres requeriments per dictar actes administratius que tenen efectes sobre tercers, directa o indirectament. Aquesta pràctica, que porta fins al límit les potestats discrecionals de les administracions públiques, en el seu abús ,suposa una deriva autoritària, sobre la qual els Tribunals de Justícia, cada dia que passa, menys s’atreveixen a intervenir; tot generant un bloqueig democràtic de dimensions molt preocupants.

Per això, la referència al Tribunal Suprem, on els òrgans jurisdiccionals són col·legiats (varis magistrats) oferia una semblança de tutela judicial més fiable, tot i que tampoc ha quedat clara, per les informacions de que disposem,  si la seva posició, respecte de les mesures cautelars o suspensives, eren dilatòries o no, per raons d’oportunitat;  les quals per la seva confusió deriven directament en el desprestigi dels tribunals i en la desconfiança de la població amb el sistema judicial espanyol, certament apreciat ja com parcial des dels ulls de l’opinió pública.
 
Hom té molt clar, malauradament, que la justícia és molt lenta, i per això, el que s’entén com el sistema cautelar, és dir, allò que fan els tribunals entre la demanda judicial i el judici és, sovint, la clau de volta de la credibilitat del sistema judicial i del sistema de garanties d’un estat de dret, si com a tal es vol considerar. En general, és doctrina, que si no hi ha una posició clara sobre la petició de suspensió d’actes de les administracions públiques, aquestes són aplicables, llevat que com en el cas que ens ocupa, la jerarquia normativa sigui inapel·lable com en el cas que ens ocupa. Si el règim financer de la Generalitat de Catalunya prové del previst a les lleis, aquest no pot quedar desvirtuat per una ordre ministerial (sense rang reglamentari ni molt menys legal o per llei ordinària), i per això, la seva inaplicació és immediata en cas d’impugnació després d’haver-ne sol·licitat la seva suspensió, i malgrat el posicionament sobre aquesta darrera s’endarrereixi, per raons diverses, per part dels jutges.

Per desgràcia cap jutge, coneixedor del dret internacional públic, té el coratge d’aplicar la Llei 19/2017, sobre el referèndum d’autodeterminació de Catalunya, en el sentit d’entendre que la seva suspensió per part del Tribunal Constitucional no té efectes a l’escapar, íntegrament, del seu àmbit competencial, doncs es tracta d’una llei que desenvolupa, directament i de forma motivada, el dret fonamental a l’autodeterminació reconegut internacionalment. De fer-ho, tot plegat donaria un gir jurídic extraordinari, i el jutge en qüestió, no sols recolliria el sentit bàsic dels principis del dret si no que també apuntaria als màxims ideals de justícia: els de la legitimitat popular i els de la protecció del bé comú. 

La presumpció de legalitat, àdhuc legalitat, de la Llei 19/2017 és absoluta, i a hores d’ara sorprèn que cap instància jurisdiccional l’hagi fet valer, si més no, per atenuar determinades decisions, o bé per establir una via jurisprudencial que restableixi el sentit d’interès general des d’una òptica ciutadana, en el sentit republicà, de la qual la població catalana i espanyola és mereixedora, apel·lant a la intel·ligència i cordura dels nostres jutges i magistrats.

Llorenç Prats
Advocat
@AraDesdara
18/9/2017

dilluns, 18 de setembre de 2017



Els dubtes municipals, les policies locals i l’1 d’octubre: el referèndum d’autodeterminació

En el món jurídic, sobretot entre els coneixedors del dret administratiu, la Llei 19/2017 ha suposat un fort atzucac, sigui per la seva claredat o sigui per la seva novetat. Efectivament, la llei del referèndum d’autodeterminació de Catalunya és molt clara respecte el mandat que han de seguir les autoritats públiques catalanes ja que emergeix per damunt de qualsevol altra disposició, sigui del rang que sigui, i per tant la seva aplicació és indubtable tot i no contenir disposicions coercitives per garantir la seva implementació efectiva i integral, i també és una gran novetat doncs al desenvolupar directament el dret col·lectiu, de tipus fonamental, a l’autodeterminació, tot desenvolupant les previsions internacionals sobre la matèria, sense la mediació de la Constitució ni de l’Estatut, esdevé un supòsit desconegut que genera perplexitat i, fins i tot, admiració.

Tanmateix, per medi de les accions de la Fiscalia, un cop considerades les resolucions del Tribunal Constitucional, s’ha prodigat una imatge en la qual es deteriora l’abast jurídic d’una disposició legal que un cop publicada al diari oficial ha nascut en base al contingut precís del dret internacional públic. I d’aquesta manera, alguns funcionaris municipals, sobretot policies locals, potser més per raons d’oportunitat, de tipus ideològic, han ignorat aquest cos normatiu  de forma deliberada i amb premeditació, sense tenir-ne cap necessitat.

No és, per altra banda, fàcil destriar entre legalitat i aparença de legalitat ja que si hom no s’aferra a la literalitat de la norma, des d’una perspectiva estrictament local els horitzons jurídics dels dret a l’autodeterminació resten llunyans i inaccessibles. I quina és la disposició legal més clara i rotunda? Sense cap dubte, la continguda en la Llei 19/2017, segons la qual, meridianament, s’estableix en el seu art. 3.2 “Aquesta Llei estableix un règim jurídic excepcional adreçat a regular i garantir el referèndum d'autodeterminació de Catalunya. Preval jeràrquicament sobre totes les normes que hi puguin entrar en conflicte, en tant que regula l'exercici d'un dret fonamental i inalienable del poble de Catalunya”. De forma que ja preveu qualsevol altra aparença de legalitat, artificialment construïda o degudament encaminada, però contrària als drets fonamentals i inalienables del poble de Catalunya.

Tot plegat, i cal dir-ho, per no pecar de dogmàtics, assumint críticament que el procediment d’aprovació d’aquesta llei segons la qual s’estableix un règim jurídic excepcional, per un període molt curt i per un motiu molt restringit, podria haver estat més llarg i contradictori. Malauradament, no ha estat possible, i en general, s’ha fet el que s’ha pogut, dins un context polític ple de condicionants, que queda del tot evident en les actes de sessions dels plens del Parlament de Catalunya que van conduir a la seva aprovació.

Des d’una visió estrictament jurídica es trigarà molt de temps en saber el posicionament de les corts internacionals de drets humans, de la Unió Europea i de Nacions Unides, per dilucidar el fons d’aquestes qüestions, i ara per ara, per tant, regeix, com quasi sempre, el sentit comú i la proporcionalitat. L’exercici del dret fonamental a l’autodeterminació no pot extralimitar-se en cap de les seves prerrogatives, sobretot pel que fa a la garantia d’altres drets fonamentals, entre ells, principalment, el dret a la integritat física de les persones, i per això, cal recordar precisament el contingut i l’abast de la llei 19/2017, com autèntica fita, del que en dret s’entén com ajustat i equitatiu, i d’aquí l’exigència total de cap mena de violència o res semblant.

Per tot això, escauria entendre que els alcaldes poden donar instruccions clares a les seves policies locals sobre els efectes jurídics de la Llei 19/2017, en la mesura que ja preveia aquesta determinada situació d’aparença de legalitat al marge del dret fonamental a l’autodeterminació, i també els propis alcaldes tindrien a bé atendre la petició del President de la Generalitat per a facilitar els mitjans imprescindibles, d’acord amb el previst, igualment, en la llei esmentada; tenint en compte el que diu la llei de procediment administratiu (Llei 39/2015) segons la qual els actes de les administracions gaudeixen de la presumpció de validesa, per no entrar en col·lisió amb la llei del referèndum d’autodeterminació de Catalunya.

Fins aquí és una visió que, sense fissures, seria meritòria de mantenir, pel que fa a l’ordre administratiu. Resta, per altra banda, l’estudi de com entra l’ordre penal, si com a tal és possible, tenint en compte la despenalització existent sobre convocatòria i participació en un referèndum (i sense tipificació expressa no pot existir delicte). I és així també perquè la sentència del Tribunal Suprem contra el Sr. Francesc Homs per la seva implicació en el procés participatiu del 9 de novembre de 2014 no és supòsit equiparable, ni de lluny, amb el desenvolupament vigent previst en la Llei 19/2017, sobre el referèndum d’autodeterminació de Catalunya del dia 1 d’octubre.

Llorenç Prats
Advocat
@AraDesdara
18/9/2017