Entrada destacada

L’exercici de les potestats públiques: entre la llei i la pràctica El Sr. Jordi Graupera (1981) en un article publicat a elnacional...

dimarts, 25 d’abril de 2017



L’exercici de les potestats públiques: entre la llei i la pràctica

El Sr. Jordi Graupera (1981) en un article publicat a elnacional.cat afirmava, dins d’un acurat article titular “El xup-xup i el socarrat” el següent: “ Com que totes les institucions tenen una inèrcia que les duu a voler perpetuar-se, perquè són un modus vivendi, la Generalitat també, com a institució espanyola, té una inèrcia a perpetuar-se. Això explica per què de vegades els funcionaris són conservadors o per què els tècnics de la Generalitat interpreten els límits de la seva oficina i funció com els límits dels drets dels catalans”
.
Sobre això es pot afirmar, també a la llum de les evidències exposades pel Sr. Lluís Llach (1948) sobre el treball i dedicació dels empleats públics en el compliment de les lleis i els reglaments, que els funcionaris de l’administració ordinària, en general, no actuen sols, de manera que responen bàsicament  a l’aplicació de circulars i instruccions que senyalen el contorn jurídic del seu àmbit de competències.

Aquestes circulars i instruccions, emeses pels òrgans directius, normalment, ja contenen el detall dels fonaments de dret dels diversos actes administratius que tinguin l’obligació de disposar. Per tant, no cal trencar-s’hi el cap, per aquí no venen els problemes, i tot plegat seria ben senzill.

La dificultat esdevé, en part per sort, ateses les garanties jurídiques que tots exigim dels poders públics, quan aquest actes administratius, al contenir un peu de recurs per esgotar la via administrativa, es dirigeixen al tribunals de justícia, els quals, normalment, només admeten per dirimir la pretensió de  nul·litat radical de l’acte administratiu, o també la seva anul·labilitat, el que es deriva de les lleis i, segons com, dels reglaments. En cap cap cas, del que els funcionaris puguin o no interpretar i molt menys, del que puguin entendre dins d’un conflicte polític, en vies de solució.

Els principis generals del dret i catàleg de drets fonamental s’apliquen a través de les lleis que ja han passat el sedàs dels òrgans jurídics de revisió i control de l’administració, però també, i és prou important, del sentit comú dels òrgans actius de l’administració que impulsen els procediments administratius.

Per exemple, la Llei 39/2015, d’1 d’octubre, del procediment administratiu comú de les administracions públiques, darrera la qual hi ha la ploma personal de la Sra. Soraya Sáenz (1971), preveu en el seu article 18.2, el següent, com a “delació administrativa”: “Els interessats en un procediment que coneguin dades que permetin identificar altres interessats que no hagin comparegut en el procediment tenen el deure de proporcionar-les a l’Administració actuant”. 

Aquest article és vigent, després  d’un any de transició, des de l’1 d’octubre de 2016 i ningú amb dos dits de front l’aplicarà, i només algun advocat avorrit el portarà als tribunals, per inconstitucional i desproporcionat. Aquest deure no és assumible malgrat obliga milers de milers de funcionaris públics, els qual poden exigir dels administrats el deure d’informació, atès que la llei ho estableix.

Aquest article no tenia consens social, ni se sap ben bé perquè el govern espanyol el va introduir, si no és per dividir i confondre la gent normal, la qual, si llegís aquesta mena de pamflets camuflats entre les línies del BOE quedaria igualment corrompuda. Per sort no ho fan, i l’exercici de les potestats públiques únicament es fa en base a les lleis, si no en base a la llei del sentit comú principalment, per a la qual ajuda un mica, per donar un tracte d’igualtat, les reglaments de desenvolupament i les ordres governatives.

Llorenç Prats , @AraDesdara
Advocat

divendres, 21 d’abril de 2017



El veïnatge perdut: una història de retorns, el repoblament de Catalunya

El dret civil català, ara per ara, una de les poques herències de les èpoques pretèrites de plena sobirania que es mantenen, ha estat objecte d’una esforçada renovació per part del legislador català. Els seus llibres i institucions han estat actualitzats i, com a tals, van arribant a les notaries i relacions interpersonals en múltiples negocis jurídics que la vida ordinària imposa.

Des del naixement fins a la mort, les persones teixim tota mena de relacions jurídiques, sigui per acció, de forma activa,  o per omissió, per simple passivitat. D’aquestes darreres, hi ha l’adquisició del veïnatge  civil català per residència contínua a Catalunya durant deu anys, sense que s’hagi manifestat  una declaració formal en contra.

Molts espanyols que van migrar a Catalunya durant els anys 60 ara volen tornar als seus llocs d’origen, al constatar el cost de la vida d’aquí i les ànsies de  tranquil·litat que només el lloc d’infància dona. No obstant això, deixen fills i nets aquí, i no volen trencar tots els lligams, si més no a l’hora de vendre o cedir les seves propietats, doncs ja tenen o gaudeixen de propietats, infrautilitzades, en els pobles espanyols d’origen.

Catalunya va oferir unes oportunitats de progrés extraordinàries, en forma de treball i dedicació, i ara el futur els premia en vàries opcions per escollir: quedar-se o tornar, quant ja tenen adquirit, per omissió , el veïnatge civil català, i com a tal, genera aspectes propis, com els derivats de l’avançat ordenament civil català (família, successions, consum, propietat,...).

Són dubtes que sobrevenen dins el context polític del procés de recuperació nacional catalana, i que es fonamenten en decisions estratègics, dins del cicle vital de qualsevol persona: què faré quan sigui gran? quines són les meves prioritats patrimonials? on tindré millor garantits els meus drets?

Són les mateixes preguntes que van respondre a l’hora de fer les maletes per venir a Ripollet, Alcoletge o Constantí, entre molts altres destins. I són preguntes d’aplicació del dret civil, i de com ens volem obligar i exigir en les nostres relacions amb els demés; tot plegat, tot sigui dit, de forma certament inconscient.

En determinats moments, al moment de fer testament o contraure matrimoni,  per exemple, afloren amb més precisió aquestes qüestions ineludibles.  I la resposta catalana ha estat sempre ben acollida i admesa, compartida i acceptada, tot i que sovint, encara, ignorada i apartada des d’instàncies jurisdiccionals.

La tradició jurídica catalana de la qual ens beneficiem arrenca des de temps immemorials i com a tal informa tot el dret civil català, i ens cobreix en multituds d’aspectes que ens passen molt desapercebuts però què hi són i s’han actualitzat. La biblioteca jurídica del codi civil de Catalunya és certament rellevant i digne de consideració.

Pels qui volen tornar als llocs d’origen, creient que el moment polític català de revisió i posada al dia, els pot generar incerteses, al meu entendre s’equivoquen, ja que les proteccions jurídiques, ja vigents, són suficients i exigents, i els drets que tenen consolidats pel transcurs dels anys els protegiran més enllà del que puguin sospitar o imaginar.

Poden anar de vacances o poden fe llargues estades,  sense perdre el veïnatge conquerit amb els seus anys de lliurament i dedicació a una nació mil·lenària, per la qual, la seva llibertat i respecte és el més important. Tot plegat com indica el seu codi propi de regulació civil, al dir que “les disposicions i les lleis civils catalanes poden ésser objecte d'exclusió voluntària, de renúncia o de pacte en contra”, en una excelsa clàusula de llibertat civil que posa tota la confiança en la voluntat i determinació dels seus ciutadans.

Què més poden esperar d’un país i una gent que només exigeix com a garantia la seva llibertat: la llibertat civil? Certament, jo mai hi renunciaria, i així ho aconsello.

Llorenç Prats , @AraDesdara
Advocat

dimarts, 11 d’abril de 2017



Qui és que actua de mala fe? Puigdemont o Rajoy?

La part catalana al·lega la negativa del govern espanyol a poder convocar un referèndum sobre el futur polític de Catalunya, semblant al d’autodeterminació (atesa la dificultat constitucional de liquidar la unitat espanyola pel propi estat espanyol). Aquesta decisió suposa una violació dels tractats internacionals sobre drets polítics i socials, així com dels drets humans, que té subscrits i ratificats el Regne d’Espanya, i per tant suposa una clara vulneració de la pròpia voluntat expressada per l’estat espanyol, tot contradint el principi jurisprudencial de que les administracions no poden actuar en contra dels seus propis actes. Es dir, si ha ratificat els tractats internacionals sobre respecte i protecció dels pobles, i els seus nacionals, no pot actuar, fins i tot per omissió, en contra d’aquesta determinació.

De manera reiterada, almenys des dels 2010, la part catalana ha reivindicat una solució nacional a la seva reivindicació territorial, tot dirigint-se a l’estat espanyol atesa la seva posició de poder sobre els nostres territoris. La postura d’aquest estat no sols ha estat la manca de resposta positiva si no una contínua ingerència en les pautes polítiques que una majoria social catalana vol explicar a la comunitat internacional.  Malgrat tot, han estat denegades sempre les pretensions més bàsiques: el tracte bilateral Catalunya – Espanya, i les més bàsiques pretensions descentralitzadores, en els àmbits judicials, tributaris i fronterers.

Per tot això, cal analitzar si els requisits per  posar damunt la taula les pretensions catalanes s’han complert. En primer lloc, l’estat espanyol no pot adduir desconeixement o ignorància sobre una qüestió que ha tingut i té una molt considerable adhesió social arreu de Catalunya, i també, segons com, a Espanya.  Els terminis de discussió s’han dilatat pràcticament durant una dècada ja que els primers debats sobre les incoherències constitucionals espanyoles en relació amb els atributs nacionals catalans ja provenen de l’any 2006. Per tant, una dècada després aquest conflicte continua del tot obert i en plena discussió pacífica i de continguts. No és possible, per tant, en cap sentit, invocar unilateralitat o arbitrarietat en el desenvolupament d’aquesta reclamació per part de l’estat espanyol.

L’endarreriment en l’execució del projecte de reconstrucció nacional  s’ha sostingut per raons polítiques (reconversió del sistema de partits i crisis successives d’aquests) així com per raons econòmiques d’oportunitat (sortida de la crisis i estabilitat financera, principalment), tanmateix, el seu calendari sempre ha estat sotmès a una necessitat de col·laboració entre l’estat emergent (català) i l’estat vigent (espanyol), que només s’ha produït, de moment, en algunes qüestions molt puntuals (seguretat, pagaments a proveïdors,...).

Per tot això, les conductes, tipus col·lusòries (acord conscients per barrar el pas a les pretensions catalanes), de les institucions espanyoles, incloses les de l’administració de justícia i d’altres especials, com el tribunal constitucional,  denoten evidents irregularitats o fraus en el seu funcionament, tot deixant sense protecció ni solució les demanades nacionals dels catalans.  En aquest cas, les demandes col·lectives indicades, ni tan sols tenen entrada ja que no estan previstes, i la seva individualització s’aïlla de qualsevol  connotació política. 

L’aforisme jurídic fraus omnia corrumpit, el frau tot ho corromp, ve al cas després d’haver-se obtingut no sols negatives si no també tota mena de pressions per impedir l’exercici democràtic i pacífic de millora política per a Catalunya, més enllà del model territorial, de competències i reconeixements, que s’ha imposat fins al moment.

Llorenç Prats , @AraDesdara
Advocat



Els polítics que menteixen, estafen? 
   
Alguns polítics, siguin de Catalunya o d’Espanya, mantenen, en seu judicial, que hi ha temes que no coneixien o no s’han preocupat de conèixer. Argumenten que com no en tenien l’obligació de fer-ho ni tant sols s’han interessat sobre el seu contingut. En concret, l’anterior ministre de l’Interior, Sr. Jorge Fernández Díaz, en la comissió d’investigació sobre l’Operació Catalunya, diu que no va escoltar les seves pròpies paraules en les gravacions que en van destapar la seva presumpta implicació, malgrat ésser públiques. Si no les va escoltar no en podia opinar en res.

Els ciutadans, en canvi no ens podem desdir d’aquesta obligació. El propietari d’un vehicle té l’obligació de saber qui el condueix,  i en aquest sentit té el deure de col·laborar amb l’administració que vetlla per l’interès públic. Hi ha milers de vehicles circulant, i cap d’ells ho fa anònimament o amb ignorància del seu propietari.  En les relacions comercials, els socis empresarials no poden ignorar la situació econòmica global de l’empresa, malgrat la diversitat d’agents o apoderats que hi puguin existir, per no incórrer en alçament de bens en cas de demandes o fallides quantioses.  Un caçador no pot presumir que té l’arma descarregada si apunta amb el dit al gatell en direcció a d’altres persones amb la possibilitat d’un desenllaç fatal; té l’obligació de comprovar-ho i, en tot cas, d’evitar les situacions de perill, com és posar el dit en la posició de dispar. Les botigues i establiments només poden admetre empleats que hagin estat identificats prèviament, doncs tenen que saber qui són i no és possible, per tant, la relació laboral amb la simple coneixença “de vista o d’oïdes”.

En el cas d’alguns polítics, per què no és així en la seva feina i en la relació amb la ciutadania? En el sistema jurídic espanyol, al qual tots restem sotmesos, de moment, s’empara la negativa a declarar o manifestar-se clarament sobre un tema. S’entén com un dret fonamental, i com a tal, s’ha traslladat, inconscientment o d’una manera premeditada, a d’altres esferes de la vida pública. Tanmateix, les raons del sistema judicial, normalment es justifiquen per les pors de l’acusat a patir represàlies dels altres acusats (sempre n’hi ha) o del seu entorn immediat. 

La presumpció d’innocència té sentit en l’ordre penal, on les acusacions es basen en testimonis de càrrec i  les sempre necessàries corroboracions dels fets i les accions incriminades. En la vida política, la presumpció d’innocència hauria de tenir un tractament diferenciat, menys complicat,  tenint en compte l’exemplaritat que han de donar els servidors públics amb capacitats de decisió. La societat necessita polítics que no diguin desconèixer tot el que passa al seu entorn, malgrat pugui ésser així. Per solucionar-ho, només hi ha una via: fer possible la denúncia de la mentida, per petita que sigui. Sense honor a la veritat, mentint, no hi ha solució. I tot plegat, donar-li la major transcendència: els mentiders hauria de plegat al moment d’ésser descoberts i preguntats, amb detall.

Una mentida és un engany, i un engany una estafa que acaba afectant persones concretes però sovint indeterminades. Si el Sr. Jorge Fernández Díaz menteix (les gravacions són clares) a qui ha estat estafant?

Llorenç Prats , @AraDesdara
Advocat



divendres, 31 de març de 2017



L’aixecament democràtic és l’esperit d’Arenys: primer les urnes!

El pluralisme parlamentari i l’administració civil són les bases institucionals de la democràcia, com a sistema polític, que fa possible, en qualsevol lloc, i allà on sigui, el dret d’autodeterminació. Aquests dos pilars del dret constitucional, molt propis del sistema tradicional català, no poden ésser regatejats en cap moment, si com a tal, el referèndum d’autodeterminació que es convocarà i celebrarà, ha de tenir les màximes garanties democràtiques.

Atesa la suspicàcia sobre els terminis amb efectes jurídics i els mecanismes de suspensió d’aquests que existeixen, sigui des de la perspectiva de l’Estat actuant com de l’Estat naixent, podria resultar temptador, per igual, recórrer, de manera urgent però premeditada, a la via dels decrets-llei, com instruments de poder, àmpliament vinculants, per dirigir determinades accions sobre la població, sigui per fer possible la celebració del referèndum d’autodeterminació o sigui per tractar d’impedir-lo.

Doncs bé, aquesta via jurídica amb un fort contingut polític , ja en la ment de molts dels actors de la present situació, confronta amb la vigent legalitat, també internacional, que permet l’exercici del  dret col·lectiu fonamental d’autodeterminació, d’una manera ordenada i pacífica.  Els decrets llei són medis excepcionals que s’assimilen a imposició, àdhuc repressió, i per això haurien de restar com instruments associats a emergències que tenen un gran consens social.

El decret llei és el desprestigi de la democràcia, ja que confon en la divisió de poders, amb un poder legislatiu que queda subordinat, almenys durant un temps, al que digui un govern, sovint oportunista. Amb posterioritat, les cambres convaliden, si hi ha prou majoria, aquestes disposicions amb rang de llei, les qual ja hauran provocat els efectes buscats.

Per això, d’acord amb el que significa socialment la “revolució dels somriures”, i del que es va poder viure durant les consultes populars iniciades a Arenys de Munt (2009), on tot i la modèstia de la pretensió consultiva, va suposar el noliejament d’autocars de gent forana per intentar impedir-ho; escau, de manera oberta, parlar d’aixecament democràtic per posar tantes urnes com sigui possible i, sota l’esguard d’observadors internacionals, fer-ne el recompte i fer explícits els resultats, atesa la seva naturalesa vinculant. 

Tot plegat en un esforç col·lectiu majúscul, de contenció i civisme, semblant al de “l’esperit d’Arenys”.
Les forces polítiques i socials catalanes, que en un sistema representatiu, de tipus democràtic, confien en el govern, en aquest cas, han d’implicar-se molt més, i accentuar la seva posició referendària, per damunt de qualsevol altre prioritat, com pugui ésser el dia després del si o el dia després del no. I la veritat és que, en general, això s’està fent de manera molt clara i forta. I quasi és ben segur que tot plegat ja serà una realitat, salvant dos esculls molt importants.

El primer: en cap cas la prohibició per impugnació i suspensió de la convocatòria de referèndum d’autodeterminació equival a la DUI o declaració unilateral d’independència. El referèndum s’ha de fer, si o si, com s’ha dit, malgrat les prohibicions, les amenaces o les deficiències democràtiques de tot tipus que pugui patir (potser menys de les que es poden suposar, a priori).

Segon: no hi ha succedanis o substituts a un referèndum d’autodeterminació, com l’assemblea de càrrecs electes o una sobirana proclamació parlamentària, si aquest no es pot celebrar per bloqueig institucional o pressió política. El referèndum d’autodeterminació és legal internacionalment i qualsevol via possible ha d’ésser emprada per a celebrar-lo malgrat perdi, parcialment, efectivitat o consideració a l’hora de la seva homologació internacional.

Llorenç Prats , @AraDesdara
Advocat