Els polítics que menteixen, estafen?
Alguns polítics, siguin de Catalunya o d’Espanya, mantenen,
en seu judicial, que hi ha temes que no coneixien o no s’han preocupat de
conèixer. Argumenten que com no en tenien l’obligació de fer-ho ni tant sols
s’han interessat sobre el seu contingut. En concret, l’anterior ministre de
l’Interior, Sr. Jorge Fernández Díaz, en la comissió d’investigació sobre l’Operació Catalunya, diu que no va
escoltar les seves pròpies paraules en les gravacions que en van destapar la
seva presumpta implicació, malgrat ésser públiques. Si no les va escoltar no en
podia opinar en res.
Els ciutadans, en canvi no ens podem desdir d’aquesta
obligació. El propietari d’un vehicle té l’obligació de saber qui el
condueix, i en aquest sentit té el deure
de col·laborar amb l’administració que vetlla per l’interès públic. Hi ha
milers de vehicles circulant, i cap d’ells ho fa anònimament o amb ignorància del seu propietari. En les relacions comercials, els socis
empresarials no poden ignorar la situació econòmica global de l’empresa,
malgrat la diversitat d’agents o apoderats que hi puguin existir, per no
incórrer en alçament de bens en cas de demandes o fallides quantioses. Un caçador no pot presumir que té l’arma
descarregada si apunta amb el dit al gatell en direcció a d’altres persones amb
la possibilitat d’un desenllaç fatal; té l’obligació de comprovar-ho i, en tot
cas, d’evitar les situacions de perill, com és posar el dit en la posició de
dispar. Les botigues i establiments només poden admetre empleats que hagin
estat identificats prèviament, doncs tenen que saber qui són i no és possible,
per tant, la relació laboral amb la simple coneixença “de vista o d’oïdes”.
En el cas d’alguns polítics, per què no és així en la seva
feina i en la relació amb la ciutadania? En el sistema jurídic espanyol, al
qual tots restem sotmesos, de moment, s’empara la negativa a declarar o
manifestar-se clarament sobre un tema. S’entén com un dret fonamental, i com a
tal, s’ha traslladat, inconscientment o d’una manera premeditada, a d’altres esferes de la vida pública. Tanmateix, les
raons del sistema judicial, normalment es justifiquen per les pors de l’acusat
a patir represàlies dels altres acusats (sempre n’hi ha) o del seu entorn
immediat.
La presumpció d’innocència té sentit en l’ordre penal, on
les acusacions es basen en testimonis de càrrec i les sempre necessàries corroboracions dels
fets i les accions incriminades. En la vida política, la presumpció
d’innocència hauria de tenir un tractament diferenciat, menys complicat, tenint en compte l’exemplaritat que han de
donar els servidors públics amb capacitats de decisió. La societat necessita
polítics que no diguin desconèixer tot el que passa al seu entorn, malgrat
pugui ésser així. Per solucionar-ho, només hi ha una via: fer possible la denúncia
de la mentida, per petita que sigui.
Sense honor a la veritat, mentint, no hi ha solució. I tot plegat, donar-li la
major transcendència: els mentiders hauria de plegat al moment d’ésser
descoberts i preguntats, amb detall.
Una mentida és un engany, i un engany una estafa que acaba
afectant persones concretes però sovint indeterminades.
Si el Sr. Jorge Fernández Díaz menteix (les gravacions són clares) a qui ha
estat estafant?
Llorenç Prats , @AraDesdara
Advocat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada