Valoracions per ara

El veïnatge perdut: una història de retorns, el repoblament de Catalunya

El dret civil català, ara per ara, una de les poques herències de les èpoques pretèrites de plena sobirania que es mantenen, ha estat objecte d’una esforçada renovació per part del legislador català. Els seus llibres i institucions han estat actualitzats i, com a tals, van arribant a les notaries i relacions interpersonals en múltiples negocis jurídics que la vida ordinària imposa.

Des del naixement fins a la mort, les persones teixim tota mena de relacions jurídiques, sigui per acció, de forma activa,  o per omissió, per simple passivitat. D’aquestes darreres, hi ha l’adquisició del veïnatge  civil català per residència contínua a Catalunya durant deu anys, sense que s’hagi manifestat  una declaració formal en contra.

Molts espanyols que van migrar a Catalunya durant els anys 60 ara volen tornar als seus llocs d’origen, al constatar el cost de la vida d’aquí i les ànsies de  tranquil·litat que només el lloc d’infància dona. No obstant això, deixen fills i nets aquí, i no volen trencar tots els lligams, si més no a l’hora de vendre o cedir les seves propietats, doncs ja tenen o gaudeixen de propietats, infrautilitzades, en els pobles espanyols d’origen.

Catalunya va oferir unes oportunitats de progrés extraordinàries, en forma de treball i dedicació, i ara el futur els premia en vàries opcions per escollir: quedar-se o tornar, quant ja tenen adquirit, per omissió , el veïnatge civil català, i com a tal, genera aspectes propis, com els derivats de l’avançat ordenament civil català (família, successions, consum, propietat,...).

Són dubtes que sobrevenen dins el context polític del procés de recuperació nacional catalana, i que es fonamenten en decisions estratègics, dins del cicle vital de qualsevol persona: què faré quan sigui gran? quines són les meves prioritats patrimonials? on tindré millor garantits els meus drets?

Són les mateixes preguntes que van respondre a l’hora de fer les maletes per venir a Ripollet, Alcoletge o Constantí, entre molts altres destins. I són preguntes d’aplicació del dret civil, i de com ens volem obligar i exigir en les nostres relacions amb els demés; tot plegat, tot sigui dit, de forma certament inconscient.

En determinats moments, al moment de fer testament o contraure matrimoni,  per exemple, afloren amb més precisió aquestes qüestions ineludibles.  I la resposta catalana ha estat sempre ben acollida i admesa, compartida i acceptada, tot i que sovint, encara, ignorada i apartada des d’instàncies jurisdiccionals.

La tradició jurídica catalana de la qual ens beneficiem arrenca des de temps immemorials i com a tal informa tot el dret civil català, i ens cobreix en multituds d’aspectes que ens passen molt desapercebuts però què hi són i s’han actualitzat. La biblioteca jurídica del codi civil de Catalunya és certament rellevant i digne de consideració.

Pels qui volen tornar als llocs d’origen, creient que el moment polític català de revisió i posada al dia, els pot generar incerteses, al meu entendre s’equivoquen, ja que les proteccions jurídiques, ja vigents, són suficients i exigents, i els drets que tenen consolidats pel transcurs dels anys els protegiran més enllà del que puguin sospitar o imaginar.

Poden anar de vacances o poden fe llargues estades,  sense perdre el veïnatge conquerit amb els seus anys de lliurament i dedicació a una nació mil·lenària, per la qual, la seva llibertat i respecte és el més important. Tot plegat com indica el seu codi propi de regulació civil, al dir que “les disposicions i les lleis civils catalanes poden ésser objecte d'exclusió voluntària, de renúncia o de pacte en contra”, en una excelsa clàusula de llibertat civil que posa tota la confiança en la voluntat i determinació dels seus ciutadans.

Què més poden esperar d’un país i una gent que només exigeix com a garantia la seva llibertat: la llibertat civil? Certament, jo mai hi renunciaria, i així ho aconsello.

Llorenç Prats , @AraDesdara

Advocat