El cas del CADCI, com
tossuda presència d’una reconstrucció nacional en marxa.
El dret laboral queda configurat, principalment, pel seu
caràcter tuïtiu o de protecció de la part treballadora. Les evolucions
legislatives, en general, han mantingut aquesta tensió, a fi de no deixar la mà
d’obra indefensa en base als postulats de l’empresa. Per això, com es podia
esperar, les organitzacions de treballadors, els sindicats, s’han adaptat a
aquest format, tot seient a l’altra costat de la taula en el món de les relacions laborals, i en defensa,
teòricament, dels treballadors.
Tanmateix, no sempre ha estat així, i les organitzacions de
treballadors, de tots mena, sigui per compte pròpia o per compte aliena,
divisió per altra banda sospitosa d’una determinada mentalitat poc catalana,
han viscut la millora de les condicions de treball com un objectiu comú i
compartit, en el qual ni hom vol esprémer la disposició per guanyar un sou ni
accepta resignadament tot el que li
demanen.
El CADCI exemplifica, de forma notòria aquesta mentalitat transversal,
feta per una col·lectiu d’associats que vivien el món de l’empresa de manera
integral amb la seva activitat ordinària. Una naturalitat, sense solució de
continuïtat, entre la feina, l’esbarjo i les relacions socials. Tot plegat, com
un miratge, plenament vigent en els anys anteriors a la Guerra Civil (1936),
del que suposa un horitzó de fraternitat en l’exigent activitat econòmica d’aquells temps.
Ara, molts anys després, i havent passat moltes vicissituds,
el testimoni del CADCI, encara que en part simbòlicament, i gràcies als seus
responsables, com en Josep Maria Andreu (1965), roman intacte i com a referent inqüestionable
d’un model de relacions socio-laborals indispensable per fer un país més fort i
integrador. Per això, sembla raonable que hom, sobretot des d’una visió
autoritària i centralitzadora, sempre hagi apostat per suprimir aquest tipus d’organitzacions
integrals, a mig camí entre club esportiu, centre de formació, organització
sindical, plataforma veïnal, ateneu cultural,... del tot inclassificable, però
que quan funciona esdevé un motor amb energia pròpia fora del control de
determinades elits deleroses de poder i mesquines
envers les llibertats bàsiques.
La construcció de la nova república catalana, si com a tal
té l’aval democràtic fruit del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre
de 2017, passa, en bona part, per la reconstitució d’aquests tipus d’entitats
vertebradores de la identitat nacional catalana, atès el seu caràcter
transversal i integrador; tenint en compte que han estat sistemàticament
desarticulades, de forma pacient i metòdica, per part de les institucions de l’estat
espanyol, sigui per medi de marcs legislatius confiscadors (per exemple, el
CADCI té pendent de devolució un important patrimoni en forma d’equipament
esportiu o seus socials, una de les quals l’okupa
l’UGT actualment) o d’escapçament de les diferents originalitats catalanes per
la via de la imposició del model espanyol, per sectors i vertical, del qual una
trista memòria en molts sentits vigent, és la provinent de la “democràcia orgànica”, com a eufemisme d’autoritarisme
d’arrels totalitàries.
Els espais de llibertat, com els que va representar i ara
encara representa el CADCI, sota el lideratge irreductible de Josep Maria
Andreu, sigui pel que suposa de reviscolament de la nostra memòria més enyorada
com pel model que aporta en uns moment crítics per a la reconstrucció nacional
catalana i l’assimilació dels nous reptes socials i econòmics que ens venen al
damunt, suposen una garantia clara
pel nostre esdevenidor. Menys mal i gràcies!
Llorenç Prats , @AraDesdara
Advocat
16/6/2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada