Els qui interpreten la
llei a la Guàrdia Civil o l’abús de poder dels funcionaris policials
Aquesta setmana, el fulletó d’intromissions en el procés
pacífic, democràtic i participatiu del poble català per fer efectiu un
referèndum d’autodeterminació el proper 1 d’octubre de 2017 ha tingut un nou
episodi: la decisió de la Guàrdia Civil d’iniciar interrogatoris a funcionaris
o responsables d’activitats vinculades amb la pròxima celebració de l’esmentat
referèndum d’autodeterminació.
Els interrogatoris en seu policial de persones no
investigades per presumptes delictes, en qualitat de testimonis, no són
admissibles, llevat que siguin totalment voluntaris o com a forma de
col·laboració amb les forces i cossos de seguretat. I en aquests casos, com en
tota investigació policial, no cal que sigui en la caserna. Per tant, sorprèn,
un cop més, l’aparador comunicatiu al qual es presta aquest institut armat, per
altra banda prou prestigiós pel que fa a la persecució d’importants
tipificacions delictives, allunyades de qualsevol connotació política.
Tots els policies saben, en l’abc de la seva formació, que les declaracions de testimonis, per ésser
considerades com autèntiques proves els hi cal la seva ratificació en el judici
oral, després de formar part de la causa investigada per una instància judicial
si com a tal ha estat objecte d’una denúncia o querella admesa a tràmit, per
existir suficients indicis que així ho manifestin.
Però també és cert que les declaracions dels testimonis en
seus policials, obtingudes vàlidament, poden ésser empleades, després, en una
eventual interrogatori judicial amb la finalitat d’aclarir les diferències
entre unes i altres manifestacions. Vet aquí , per tant, com la policia
judicial pot anticipar-se per preparar una més ben travada judicialització
d’uns presumptes supòsits criminals.
I tanmateix, malgrat aquestes precaucions, això també té els
seus límits, ja que el testimoni podria modificar la versió dels fets amb
posterioritat al que s’hagi registrat en les diligències policials, tot quedant
aquestes totalment al marge del que es jutgés. Efectivament, hi hauria una
vulneració inexistent del dret a la defensa, si els testimonis, al final en el
judici oral, interpreten l’activitat sobre la que declaren de manera diferent a
com la van apreciar davant de la policia, sobretot si aquesta declaració ni tan
sols formava part de cap instrucció judicial (és dir, encara no s’havia admès
cap indici rellevant de delicte).
Una altra cosa seria que la pròpia policia actues com a
testimoni de referència quan els testimonis desapareixen o no poden assistir al
judici oral, fet encara més controvertit, a fi de donar validesa probatòria a
les manifestacions recopilades dels testimonis prèviament al judici.
La declaració del testimoni podria quedar imbuïda per la
posició investigadora de la policia, i com a tal, en l’eventual judici ésser
qüestionable, raó per la qual la declaració definitiva seria la que es produís,
de fet, davant l’òrgan judicial, on es donen les garanties d’immediació i
contradicció imprescindibles, a fi de subjectar-se a la credibilitat del
Tribunal l’eficàcia de la declaració del testimoni.
Per tot això, escau, amb greu urgència, determinar les bases
d’aquestes diligències policials, i advertir que els testimonis només tenen
cabuda, a la pràctica, en el procés judicial,
que sense cap mena de dubte, les diligències d’investigació ni són
proves ni s’assimilen, en cap sentit, a aquestes. Per sort, l’estat de dret té
molt a dir, malgrat la seva passivitat i allunyament respecte de la societat a
la qual hauria de servir.
Llorenç Prats , @AraDesdara
Advocat
29/6/2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada