Valoracions per ara

L’articulació legal de l’autodeterminació: el detonant de la repressió

Tot i les dificultats, la integritat de la Llei 19/2017, del referèndum d’autodeterminació de Catalunya, i els seus decrets de convocatòria i preparació de la consulta vinculant, és inqüestionable. La seva motivació i confecció fan que aquesta llei gaudeixi d’un blindatge legal que no hauria de generar cap discussió jurídica sobre el seu abast i projecció, salvant el seu procés de discussió i aprovació, molt condicionat per raons polítiques.

No obstant això, la realitat és una altra, i amb la dinàmica d’esdeveniments que estem vivint, i en part patint, la seva promulgació i publicació, amb efectes ajustats a dret d’acord amb l’exercici del dret fonamental a l’autodeterminació que tenen totes les nacions, poc a poc es va diluint, dins el context de la vulneració de molts altres drets fonamentals (a la intimitat, d’expressió, de reunió,...) que ha provocat l’acció repressora de l’Estat espanyol, per medi de les denúncies i de l’impuls polític del Partit Popular, fonamentalment.

De fet,  pròpiament, el govern espanyol només s’ha pronunciat amb efectes jurídics per medi d’una ordre del Ministeri d’Hisenda per destriar despeses tramitades per la Conselleria d’Hisenda en funció de criteris polítics, tenint en compte que, si com a tal fos aplicable, la suspensió del Tribunal Constitucional no conté aquesta facultat de forma explícita, ja que només es dirigeix a limitar les activitats d’un determinat llistat de càrrecs del Govern de la Generalitat.

Més enllà d’això, que no és poc, no hi ha res més, i les accions dirigides pels tribunals provenen o són desencadenades directament per les denúncies o recursos interposats per Partit Popular o els seus afins, en la seva ànsia per judicialitzar qualsevol qüestió política que li doni rèdits electorals tot deixant pel camí l’interès general o l’ordre públic, sigui de Catalunya però també d’Espanya.

Contra aquesta ordre (BOE del dissabte 16 de setembre), el govern català va presentar recurs, no sols per entrar en matèries que no pertocaven, si no pel propi rang de la norma, una norma ministerial, sortida de la ploma del gabinet del Ministeri d’Hisenda, sense cap tipus de tràmit legal, audiència pública per presentar al·legacions i d’altres requeriments per dictar actes administratius que tenen efectes sobre tercers, directa o indirectament. Aquesta pràctica, que porta fins al límit les potestats discrecionals de les administracions públiques, en el seu abús ,suposa una deriva autoritària, sobre la qual els Tribunals de Justícia, cada dia que passa, menys s’atreveixen a intervenir; tot generant un bloqueig democràtic de dimensions molt preocupants.

Per això, la referència al Tribunal Suprem, on els òrgans jurisdiccionals són col·legiats (varis magistrats) oferia una semblança de tutela judicial més fiable, tot i que tampoc ha quedat clara, per les informacions de que disposem,  si la seva posició, respecte de les mesures cautelars o suspensives, eren dilatòries o no, per raons d’oportunitat;  les quals per la seva confusió deriven directament en el desprestigi dels tribunals i en la desconfiança de la població amb el sistema judicial espanyol, certament apreciat ja com parcial des dels ulls de l’opinió pública.

 

Hom té molt clar, malauradament, que la justícia és molt lenta, i per això, el que s’entén com el sistema cautelar, és dir, allò que fan els tribunals entre la demanda judicial i el judici és, sovint, la clau de volta de la credibilitat del sistema judicial i del sistema de garanties d’un estat de dret, si com a tal es vol considerar. En general, és doctrina, que si no hi ha una posició clara sobre la petició de suspensió d’actes de les administracions públiques, aquestes són aplicables, llevat que com en el cas que ens ocupa, la jerarquia normativa sigui inapel·lable com en el cas que ens ocupa. Si el règim financer de la Generalitat de Catalunya prové del previst a les lleis, aquest no pot quedar desvirtuat per una ordre ministerial (sense rang reglamentari ni molt menys legal o per llei ordinària), i per això, la seva inaplicació és immediata en cas d’impugnació després d’haver-ne sol·licitat la seva suspensió, i malgrat el posicionament sobre aquesta darrera s’endarrereixi, per raons diverses, per part dels jutges.

Per desgràcia cap jutge, coneixedor del dret internacional públic, té el coratge d’aplicar la Llei 19/2017, sobre el referèndum d’autodeterminació de Catalunya, en el sentit d’entendre que la seva suspensió per part del Tribunal Constitucional no té efectes a l’escapar, íntegrament, del seu àmbit competencial, doncs es tracta d’una llei que desenvolupa, directament i de forma motivada, el dret fonamental a l’autodeterminació reconegut internacionalment. De fer-ho, tot plegat donaria un gir jurídic extraordinari, i el jutge en qüestió, no sols recolliria el sentit bàsic dels principis del dret si no que també apuntaria als màxims ideals de justícia: els de la legitimitat popular i els de la protecció del bé comú. 

La presumpció de legalitat, àdhuc legalitat, de la Llei 19/2017 és absoluta, i a hores d’ara sorprèn que cap instància jurisdiccional l’hagi fet valer, si més no, per atenuar determinades decisions, o bé per establir una via jurisprudencial que restableixi el sentit d’interès general des d’una òptica ciutadana, en el sentit republicà, de la qual la població catalana i espanyola és mereixedora, apel·lant a la intel·ligència i cordura dels nostres jutges i magistrats.

Llorenç Prats

Advocat

@AraDesdara

18/9/2017