Una sentència inútil
i un referèndum vinculant
La Llei
19/2017, del referèndum d’autodeterminació de Catalunya, és una llei
excepcional que es fonamenta, com àmpliament queda palès en la seva exposició
de motius, en els principis fundadors
del dret internacional públic, i com a tal és inapel·lable en instàncies
estatals, si com a tal és pròpiament aprovada i implementada, per la via de
fet, de forma pacífica, insistent i raonable.
Per això, el TC ha fet un esforç jurisprudencial inútil que no té plasmació pràctica si els
postulats de partida no queden afectats, és dir, la via per la qual ella mateixa
neix, que és la voluntat d’autodeterminació, en aquet cas, de tipus polític,
per la demanda popular catalana de constituir-se com a subjecte de dret en
forma de república.
Ni la seva suspensió el passat 7 de setembre ni la seva
nul·litat el 17 de setembre, per tant, generen efectes jurídics sobre el seu contingut especialíssim ,
salvant les formalitats autonòmiques i estatals a través de les quals va
néixer, però que tampoc eren una condició necessària per a la seva existència,
tal com va succeir, recordem-ho bé, en el
cas de les consultes populars sobre la independència de Catalunya, nascudes a
Arenys de Munt, el 2009, o com en altres llocs del món on a manca de
parlaments regionals existeixen equivalents representatius sigui a escala local
o general en forma de consells cívics i socials o unió de partits polítics,
entre d’altres.
La llei del referèndum d’autodeterminació de Catalunya va
constituir i constitueix un exercici limitat de sobirania, per estrictament
entrar a valorar i regular només, de forma el més restrictiva possible, la
necessitat de resoldre un dubte col·lectiu sobre el futur polític de Catalunya.
Aquest exercici és de detall pel que fa a la convocatòria, celebració i
execució del resultat del referèndum d’autodeterminació, i en cap cas, és un
exercici sense límits de la sobirania que s’ha volgut atorgar ella mateixa, en
una primera i necessària expressió
d’autodeterminació, per altra banda indubtable, atès el resultats electorals
del 27 de setembre de 2015, i que no té cap relació ni contingut respecte
del que substancialment li correspon al Parlament també com a cambra de l’estat
de les autonomies espanyoles, tot i que la coincidència no deixa d’ésser
complexa.
Tot i així, per no ésser estrictament necessari, el propi
mecanisme per permetre el dret fonamental a l’autodeterminació de Catalunya, no
va voler innovar en cap altre ordre, com el reglamentari de la pròpia càmera o
d’altres opcions de regulació de les potestats executives, i es va restringir,
atès l’ordenament internacional, a allò acuradament necessari que permetés l’exercici del dret
d’autodeterminació, per medi d’una
pregunta clara i precisa i una data pública i notòria, a fi de que un cop
realitzat l’escrutini ja pogués emergir, ara si, la plena sobirania, que de
forma provisional, per a millor explicació del procés referendari endegat,
seria el que contenia la Llei
20/2017, de transitorietat jurídica i fundacional de la república.
Per a aquesta llei el dret imperant resta intacte i preval,
sense cap mena de dubte. Cap disposició legal ni reglamentària vigent ha quedat
afectada ni passivament ni activament, llevat que impedissin de forma frontal
l’exercici del dret fonamental d’autodeterminació, el qual per la seva
naturalesa social ha quedat salvat en la major part dels casos, llevat, està
clar, dels supòsits que provenien d’interlocutòries
judicials contràries, en general, a aquesta visió majoritària ,de tipus
pacífica i normalitzadora.
No cal amagar, com crec que no ha succeït mai, ja que la
llei del referèndum va ésser àmpliament divulgada i discutida, culminant amb la
seva publicació als diaris oficials, que
l’acatament parlamentari català, només per a aquesta llei, es referia a la seva
pròpia i incipient voluntat d’autodeterminació, la qual no es podia
perfeccionar fins que el resultat de la convocatòria electoral conclogués, fet
que per altra banda, resta pendent d’ésser satisfactòriament acomplert, d’acord
al previst legalment, però que raons circumstancials majors, al marge
d’aquesta, en mediatitzen el seu desenvolupament íntegre.
Per tot el que s’ha exposat, es pot derivar que el text de
la sentència d’anul·lació de la llei del referèndum d’autodeterminació de
Catalunya no sols té clares deficiències
jurídiques al no entrar amb detall en els fonaments i principis d’aquest dret
universal, tot sortint per la tangent al descriure l’evidència que la Constitució del
1978 no regula aquesta facultat dels
drets dels pobles, si no que ignora el propi text de la llei, ja que entén la
unilateralitat com arbitrarietat tot ignorant, de forma conscient, que el seu
valor precisament passa pel resultat d’una consulta electoral vinculant, segons
la qual la població espanyola (en sentit administratiu) del territori català,
és efectivament la que pot atorgar el mandat democràtic per dirimir un
conflicte institucional i polític que passa per l’autogovern i la representació
política.
L’alt tribunal espanyol, tot i la seva dilatada experiència
amb casos certament difícils, cau en el
parany d’entrar a valorar jurídicament el procediment, certament accidentat,
que va permetre l’aprovació d’aquesta llei tant diferent a les demés. El
Parlament de Catalunya és l’actor d’aquest procés, tot i que no tenia que ésser necessàriament el
punt de sortida del dret fonamental d’autodeterminació de Catalunya, però políticament
es va voler que fos així, tot generant una tensió, entenc que volgudament
pedagògica i informativa, per al conjunt de la població catalana, i també
espanyola. Així, si la formació de la voluntat de la càmera, sense cap oposició
de les seves minories o de queixes dels seus diputats, hagués estat totalment escrupolosa,
sembla que la seva sobirania no seria tant discutible, fet que implícitament
reconeix i admet el TC, com des de la proximitat, en general, va succeir, i per
això hi ha els diaris de sessions per demostrar-ho.
Llorenç Prats
Advocat
@aradesdara
18 d’octubre de 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada